JORDI AGUT/MARC AMPOSTAMANRESA
Vint-i-un anys després de l'arribada de Johan Cruyff a Barcelona per entrenar l'equip blaugrana, tothom coincideix que la seva filosofia representa el signe d'identitat del club. El tècnic holandès va canviar la manera de jugar de l'equip i hi va introduir unes variants que són la font de la qual han begut els entrenadors que han passat posteriorment per la banqueta barcelonista, amb algunes excepcions. Els èxits de Rijkaard i de Guardiola, els seus alumnes avantatjats, en són l'herència.
Malgrat això, del primer Cruyff entrenador al Barça del triplet de Guardiola hi ha certes evolucions necessàries. El futbol que es practicava a principi dels noranta i l'actual no és el mateix. El joc de toc i d'atac del Barça s'ha endurit. La base del joc de Cruyff del 1988 és la mateixa que la d'ara, però amb diferències tàctiques evidents. La filosofia és la mateixa.
En arribar, Cruyff va sorprendre en utilitzar un sistema 3-4-3. Volia omplir el mig del camp i la davantera. La manera de jugar era atrevida i sorprenent. Ni l'Ajax que va guanyar tres Copes d'Europa a principi dels 70 ni la selecció holandesa que va meravellar al mundial del 1974 no es van atrevir a jugar amb tres defenses. També es va inventar un mig centre constructiu, Luis Milla, que era l'encarregat de treure la pilota jugada. Al seu costat, dos volants constructius i un mitja punta. I davant, dos extrems, algun dels quals ariets reconvertits, i un davanter centre.
Koeman, un defensa de toc
El segon any, l'arribada de Koeman li va permetre que l'únic central tingués qualitat per passar la pilota, però va perdre contundència en defensa. Per això, amb el temps va passar a una rereguarda de quatre, amb dos laterals ràpids. Milla va marxar i la seva funció la va heretar Pep Guardiola, que anys després s'encarregaria de reblar el clau i construir la darrera evolució de l'estil imposat per Cruyff. Davant, els dos homes clau eren Laudrup i Stòitxkov. El danès va jugar la major part del temps de fals davanter centre, i el búlgar partia des de l'extrem però era incisiu.
Amb aquest joc, Cruyff va guanyar tres lligues i la Copa d'Europa. En l'últim any del gran dream team, va canviar. Va fitxar Romário, un davanter centre estàtic. L'extraordinari estat de forma del brasiler en la temporada 1993-94 va possibilitar que, malgrat una gran irregularitat, es guanyés la lliga en l'últim partit i s'arribés a la final europea d'Atenes.
El final d'una era
El dream team es va acabar, bàsicament, perquè les estrelles van baixar de nivell, els recanvis eren dolents i quan Cruyff va intentar construir un equip basat en jugadors del planter com De la Peña, Óscar, Roger i Celades, faltaven estrelles que donessin el toc de qualitat necessari a l'equip.
Després d'etapes de trencament amb el passat, com la de Robson, i de cinc anys de sequera, va arribar Rijkaard. Uns primers mesos d'experiments van donar lloc a una transformació a la italiana. El dibuix era el mateix que amb Cruyff, però Rijkaard va aplicar els seus coneixements d'anys com a jugador del Milan a la rocosa lliga italiana. L'esquema del Barça de Ronaldinho era un 4-3-3 pràcticament igual que l'actual.
Un mig del camp més fort
La gran diferència amb Cruyff estava en el fet que ara el mig centre era rocós, fort i més recuperador de pilotes que distribuïdor. Va ser vital per a aquest gir la cessió d'Edgar Davids durant mitja temporada, la de la reacció de l'equip (2003-2004). El següent a passar per aquest lloc va ser Edmílson, a qui les lesions no van acabar de respectar, i en l'últim any de Rijkaard a la banqueta es va fitxar Touré Yayá.
El mig centre era un escuder dels arquitectes. Aquest canvi va ser fonamental perquè Xavi, criat com un clon de Guardiola, avancés la seva posició 20 metres i passés a construir assistències de gol en lloc d'iniciar les jugades. Davant, de la mateixa manera que va fer Van Gaal amb Rivaldo, Rijkaard va situar l'estrella, Ronaldinho, a la banda esquerra. A la dreta, Giuly obria el camp malgrat que no era un extrem pur. Amb l'eclosió de Messi, aquest extrem es va reciclar i va tenir la mateixa funció que a l'esquerra.
La cultura del treball
L'equip de Rijkaard va morir d'èxit, i en el lloc de l'holandès va arribar Guardiola. El santpedorenc va ser prou llest per provocar una ruptura amb les estrelles del passat que ja no rendien (Ronaldinho i Deco, i Eto'o si l'hagués pogut vendre), però no amb la manera de jugar. A més, va aplicar una cultura del treball i una voracitat per guanyar que van derivar en la gran temporada del triplet.
Respecte al sistema de joc, Guardiola es va quedar un home essencial per treure la pilota: Márquez. Va tenir el regal inesperat de Piqué i aquesta temporada ha fitxat Txigrinski, un tercer central que sap jugar. Guardiola manté el 4-3-3 de Rijkaard. Però a diferència de l'holandès, el català s'atreveix a posar junts Xavi i Iniesta. Davant, la pressió d'Eto'o ha deixat pas a la qualitat d'Ibrahimovic. Un canvi que recorda l'arribada de Romário.
Del Barça de Cruyff, per tant, en queda l'esperit ofensiu i la possessió, a més de la sortida de pilota des de la defensa i el joc amb extrems, encara que aquests no siguin com els d'abans. Rijkaard i Guardiola han sabut donar a aquesta idea un toc de pressió i de força, i dotar el conjunt del joc físic que exigeix el futbol actual.
