A les cròniques ciclistes de la dècada dels 90 es parlava del mallot verd i blanc d'Àngel Edo, que s'esmunyia entre els grans ciclistes italians com un dels esprintadors de referència d'aquells temps. Ahir, Edo no va arrancar a pedalar ràpid en l'arribada a Collbató, sinó que va entrar a meta amb un gest calmat i un somriure molt ample. Àngel Edo era el ciclista exprofessional homenatjat en La Portals, la volta a Montserrat en bicicleta de muntanya, que va tornar a celebrar una altra edició, la tercera, molt reeixida, amb més de 1.500 participants després de tancar inscripcions en només dotze dies.

La muntanya de Montserrat, imponent, excelsa, és la referència d'aquesta pedalada, amb un recorregut de 57 quilòmetres que n'enllaça els quatre portals d'entrada: Collbató -inici i arribada-, el Bruc, Marganell i Monistrol. I amb aquest paisatge, la volta en BTT que organitza el Club Esportiu La Taca presenta com una de les seves singularitats la reunió en una mateixa prova tant d'exprofessionals com d'aficionats.

En cadascuna de les seves edicions la marxa ha homenatjat un ciclista de primera línia ja retirat, i aquest és el reclam que serveix als seus companys per participar a la pedalada. Després que es retés homenatge a José Luis Laguía en la primera edició, i a Melcior Mauri en la segona, ahir Àngel Edo es va trobar envoltat per noms destacats del ciclisme com Marino Lejarreta, Pepe Recio, Celestino Prieto, Jaume Vilamajor i el mateix Mauri, entre d'altres.

També hi havia un històric del ciclocròs de casa nostra, el manre-sà Francesc Sala. I fins i tot s'hi van afegir ciclistes en actiu de primera línia com el martorellenc Israel Núñez, que ahir va tornar a ser, com en les dues edicions anteriors, el primer d'arribar a Collbató, després de 2 hores i 10 minuts. El van seguir Milton Ramos, Fèlix González i Joan Pons, els seus com- panys d'equip per a la Titan Desert, amb inici el proper 29 d'abril. I just després, l'olesà Magín González, un ciclista habitual de les proves amateur, que treia la llengua en creuar la meta però amb una expressió molt satisfeta: "estic molt content, he arribat darrere d'aquestes quatre màquines".

"La Portals s'està convertint, a més de la pedalada de referència, en el punt de trobada dels exprofessionals", va afirmar Pepe Cuevas, alma mater de la cita. De cara a la quarta edició, els organitzadors van avançar que, tot i la gran demanda, no s'ampliaran les places perquè és el límit del Patronat de la Muntanya de Montserrat. El seu gerent, Xavier Aparicio, va destacar que 1.500 ciclistes és un nombre que "fa molt de goig" i va destacar el valor de la volta en la "dinamització del territori".

Entrevista a Àngel Edo, exciclista professional

«En el món del ciclisme, un moment d’èxit et fa oblidar mil dies dolents»

Nascut a Gavà el 1970, Àngel Edo va ser professional des del 1992, quan va participar a la prova de fons dels Jocs Olímpics de Barcelona, fins al 2007. En aquests anys es va erigir com un dels esprintadors de referència i en el seu palmarès destaquen dues vic-tòries d'etapa al Giro d'Itàlia. Ahir, era el gran protagonista de La Portals i va parlar d'aquells1996 i 1998, quan va assaborir els triomfs a la clàssica transalpina, i d'altres records d'una època vibrant.

Després de participar en les dues primeres marxes de La Portals, com es viu la volta amb el mallot d'homenatjat?

Rebre aquest reconeixement és una gran satisfacció. Hi ha molts ciclistes que se'ls podria haver homenatjat abans, i que el Club Esportiu La Taca, amb el Pepe Cuevas al capdavant, hagi pensat en mi és un orgull.

Retrobar-se amb alguns companys de batalla, li fa sentir enyorança de la seva època com a professional?

No, sobretot perquè amb la majoria ens anem veient. D'una manera o altra, ens hem mantingut relacionats amb el ciclisme. Alguns hem continuat vinculats de ple en el món professional, com en el meu cas, ja que vaig muntar una empresa de management que representa un grup de quinze ciclistes professionals. Altres tenen botigues o solen assistir a actes. Mantenim el contacte. Ara bé, rebre aquest homenatge en un dia per gaudir de la bicicleta tots plegats ha estat molt agradable i m'he endut diverses sorpreses, com la participació de Kiko García, que és com un germà per a mi, i d'Isidro Hernández.

Se'l recorda com un dels millors esprintadors dels 90. Què se sent quan s'aixeca els braços a la meta d'una etapa del Giro?

Una satisfacció profunda. Llavors sents que aquell moment és la recompensa a la feina de molts anys, perquè guanyar una etapa no arriba sol. Al darrere hi ha molt d'esforç, molt sacrifici, molta voluntat; molts moments bons però també molts de dolents.

I els dolents no s'obliden?

Quan vas al davant, pràcticament no valores que tot et surti bé. Però les temporades acaben sent molt llargues, i hi ha dies de gran alegria i d'altres en què t'ho passes horriblement malament. En el ciclisme, un moment d'èxit et fa oblidar mil dies dolents.

Guanyar dues etapes del Giro va compensar els dies dolents?

Pels velocistes, sempre ha estat una de les voltes més mítiques. Recordaré especialment la primera victòria, el 1996. Però també la segona, perquè havia tingut alguns problemes uns dies abans i em vaig poder treure el mal gust de boca. De tota manera, com a ciclista de Catalunya, també em va fer una il·lusió increïble guanyar la Setmana Catalana i el Trofeu Masferrer. Les curses de casa són les que més estimes.

En algun d'aquests esprints memorables va avançar l'italià Mario Cipollini, tot un ídol al seu país però també una figura extravagant. Com el recorda?

Ha estat un corredor molt especial. Va ser un grandíssim esprintador, el millor de la meva època, i que estava envoltat de l'equip més potent. Era molt difícil guanyar-lo. I sí, el vam avançar alguna vegada, però no vol dir res, perquè totes les altres ell estava al davant.

Cipollini va anunciar fa un mes que tornaria a l'alta competició, tot i que no va ser a temps de passar els controls antidopatge segons els terminis establerts. Vostè s'ha plantejat alguna vegada tornar?

No, en absolut. Nosaltres hem tingut la nostra època i ara és la dels que venien al darrere. Ells han de ser el relleu que ocupi el lloc de què nosaltres ja vam gaudir. Surto tres dies amb la bicicleta i crec que és el que em toca.