Per a molta gent jove que no arriba als vint anys o que els passa de poc pot semblar una història de ciència ficció, però fins no fa gaire Alemanya era un país dividit. No només perquè hi hagués una frontera que separava tres quartes parts del territori de la resta, sinó perquè les mentalitats dels seus habitants i, sobretot, els seus règims polítics eren diferents.

A la part occidental, la república federal sorgida dels terrenys atorgats a tres de les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial, Estats Units, Gran Bretanya i França. A la zona oriental, la que va passar a ser controlada per la Unió Soviètica, va créixer l’anomenada República Democràtica Alemanya, país de l’esfera comunista que seguia totes les prerogatives marcades des del Kremlin.

Dues realitats esportives

Des del punt de vista esportiu, els dos països també eren diferents. La part occidental era potent, d’acord amb la història del país. A l’oriental, però, va emergir una força extraordinària en esports sobretot individuals. Després es va saber que el dopatge hi va tenir molt a veure.

Pel que fa al futbol, però, l’Alemanya Democràtica era un país de segona línia a Europa. Destacava en torneigs en què no participaven els professionals, com els Jocs Olímpics, però la seva selecció no havia arribat mai a una fase final d’una gran competició. Els seus equips emergien poc a poc. De fet, el 1974 el Magdeburg va guanyar la Recopa. Aquell mateix any, per fi, l’equip estatal es va classificar per a un Mundial. I curiosament es disputava en territori dels seus veïns de l’oest, a l’Alemanya Federal.

Orgull nacional

El partit que van jugar les dues seleccions el 22 de juny a Hamburg va ser històric, i no és un tòpic. Dues maneres d’entrendre el món s’enfrontaven. Dos equips que eren alemanys, però tant diferents. Els occidentals, organitzadors, campions d’Europa i grans favorits; els orientals, debutants però amb un peu a la segona fase després de vèncer Austràlia i empatar amb Xile.

Hi ha qui diu que Alemanya Federal es va deixar guanyar perquè així evitava un creuament amb Holanda a la segona fase. No ho sembla veient la primera part del partit, de domini i pressió locals i grans ocasions de Müller i Grabowski. Els orientals, però, no afluixaven i van tenir una ocasió escandalosa que va fallar Kreische.

A la segona meitat, el públic va començar a protestar perquè els locals no s’avançaven. I més que ho va fer quan Alemanya Oriental va marcar al minut 77. El porter Croy serveix de porteria, Hamann fa una jugada per la banda i centra a l’àrea per tal que el davanter centre, Jürgen Sparwasser, s’avanci a Vogts i Höttges i superi l’estirada de Maier.

Al final, els locals van ser campions del món i els orientals no van tornar a jugar mai més cap Mundial, però el gol de Sparwasser va ser recordat durant la resta d’anys de separació de les dues Alemanyes per aquells que, sabent-se inferiors, volien recordar que un dia havien pogut riure’s del veí.