Només una de les dinou finals de mundials s’ha acabat amb 1-0 al marcador. Només en una d’elles ha jugat Espanya. I si fem cas de la seva facilitat golejadora, gairebé es pot assegurar que en només una hauria marcat Andrés Iniesta.

Espanya es va proclamar campiona del món l’11 de juliol del 2010 al Soccer City de Johannesburg perquè aquell era el seu moment. Com ho havia estat el 1966 per a Anglaterra, o el 1998 per a França, equips que també tenen un sol títol en el seu palmarès. Com encara no ho ha estat per a Holanda, l’única que ha perdut tres finals fins ara. Espanya era el millor equip, basada en el joc preciosista del Barça que dominava Europa, impulsada per l’aposta de Luis Aragonés en l’Eurocopa de dos anys abans i aprofitada tota la inèrcia per un Vicente del Bosque especialista en no tocar el que ja funciona.

L’inici del camí

Molta gent té present com va ser el partit de la final de l’últim Mundial, però potser no tots recorden com va començar el camí. Com Luis Aragonés va prescindir de Raúl, la gran patum de la Roja, després d’una derrota contra Irlanda del Nord a Belfast, en la fase de classificació de l’Eurocopa i com els primers canvis van rebre l’esbroncada general.

I també es recorda poc que el mateix Iniesta va iniciar el camí d’excel·lència el febrer del 2007 en un amistós a Old Trafford en què va fer un gol a Anglaterra i va començar la bona línia amb Aragonés. Després, classificació i triomf en l’Eurocopa del 2008, creixement d’una idea i arribada a Sud-àfrica amb les màximes esperances de triomf.

Per la mínima

I el camí al Mundial no va ser fàcil, sobretot després de la derrota en el primer partit contra Suïssa. Els espanyols, que el millor que havien fet havia estat ser quarts a Brasil’50, s’enfrontaven a vells fantasmes i necessitaven guanyar la resta dels sis enfrontaments. Tret del 2-0 contra Hondures, ho van anar fent per la mínima, 2-1 davant de Xile i 1-0 contra Portugal, Paraguai i Alemanya. La falta de gol era evident en un equip que jugava millor del que mostraven els resultats.

Fins al dia de la final. Una final duríssima, perquè Holanda no era l’Holanda de Cruyff, ni tan sols la de Gullit i Van Basten. Era un equip dur i rocós que rascava al centre del camp i tenia esprintadors en punta. Casillas va salvar Espanya davant de Robben i l’àrbitre va expulsar Heitinga a la pròrroga. El gol va arribar al minut 116, quan a la banqueta els neerlandesos ja preparaven els penals amb un paper que els havia donat un professor basc que havia estudiat com llançaven els jugadors espanyols i com actuava Iker Casillas.

El contraatac de Navas, el pas a Torres, a Cesc i la rematada d’Iniesta davant de Van der Vaart, amb la celebració posterior i el record al seu amic Dani Jarque, ja els recorda tothom. La imatge de l’única final que pot dir que ha tingut un sol gol decisiu.