Holanda no ha estat mai tan favorita per guanyar res com ho va ser en el Mundial del 1974. Després va arribar a dues finals més, que va perdre, i va imposar-se a l’Eurocopa del 1988. Però aquell any era senzillament la millor. Tenia el jugador més destacat, Johan Cruyff; jugava d’una manera diferent i superior a la resta; tenia un conjunt ben equilibrat que bevia de l’Ajax que havia estat tres cops campió d’Europa a l’inici de la dècada; i durant el campionat, tret d’un empat contra Suècia, havia arrasat.

Per això va fer tan mal la derrota. Per això, i perquè va ser contra els veïns alemanys, aquells amb els quals els taronja tenen una rivalitat històrica. Si s’analitza el partit que es va disputar a l’Estadi Olímpic de Munic el 7 de juliol del 1974 es veuen tots els mals holandesos, un excés de confiança en les pròpies possibilitats i la recreació del conte de la cigala i la formiga, el no posar-s’hi fins que ja no hi ha res a fer.

Ascens gairebé a la glòria

Perquè Holanda va accedir a la final per la porta gran. Va guanyar Uruguai i Bulgària a la primera fase, en la qual només va cedir un empat. Va imposar un joc en què tots feien de tot, en què els seus homes, en estat de gràcia, eren impossibles de marcar, i ho va confirmar a la segona fase de la competició amb tres victòries més, contra Alemanya Democràtica, Argentina i Brasil.

Per l’altra banda arribava una Alemanya Federal de joc més encarcarat que el que l’havia dut a ser campió d’Europa el 1972. El tècnic, Helmut Schön, havia prescindit del seu jugador més talentós, Gunter Netzer, que a la final no va ser ni a la banqueta, en favor del grup. Això li va valer crítiques, però al final el va fer guanyar.

Tot en mitja part

La final va començar de la millor manera per a Holanda. Sense que els alemanys haguessin tocat la pilota, Hoeness li fa un clar penal a Cruyff que transforma Neeskens, fort i pel mig. Els oranje haurien pogut anar a fer sang del seu rival, però es van aturar. Després es va saber que la nit abans havien estat de festa. Potser encara ho notaven, però el seu joc no era el mateix de sempre. Van deixar reviure Alemanya i ho van pagar.

Al minut 25, després d’un parell d’aproximacions, Janssen li fa un penal a Hölzenbein, que hi posa més pa que formatge, i Breitner empata. I al 43, l’últim dels 14 gols de Gerd Müller als mundials i el més important. Bonhof surt disparat per la banda dreta, supera Haan i centra. Müller toca la pilota, que queda endarrerida, però en una mitja volta rapidíssima, marca de la casa, i amb un xut no gaire fort i poc elegant, com era ell, supera Krol i la no estirada del porter Jongbloed.

A la segona part, Holanda va reaccionar. Va tenir clares ocasions, sobretot una volea de De Jong, que va aturar Maier, i dues accions seguides de Johnny Rep. Però era massa tard. La cigala no havia treballat quan tocava i veia com la formiga, menys virtuosa però més treballadora, aixecava la copa.