E

l dia que l'Igualada HC, aleshores Caprabo, va guanyar la seva sisena i, fins ara, última Copa d'Europa, Ton Baliu tenia deu anys. Els arlequinats, campions en cinc de les sis anteriors temporades, van disputar la final a quatre de la màxima competició continental al pavelló de les Comes. Va ser un reconeixement de la federació europea a una trajectòria gairebé insuperable. El recinte es va omplir i els arlequinats van vèncer el Barça a les semifinals, per 3-2, el dissabte 1 de maig, i van superar el Porto a la final l'endemà. No va ser fàcil. Van fer falta una tanda de penals i el llançament final de Santi Carda perquè el trofeu es quedés a casa.

Ton Baliu no ho va poder veure en directe. Ell i la seva família havien anat a passar el cap de setmana fora i no van ser a temps d'assistir al recinte per veure el partit. "Quan em parlen d'aquell dia, sempre dic que va ser un dels més tristos de la meva vida perquè no vaig poder anar a les Comes. Vaig insistir perquè tornéssim aviat, però no va ser possible i vaig haver de veure la tanda de penals per la televisió". Setze anys més tard, Baliu és el capità i símbol d'un club que no ha guanyat cap altra Copa d'Europa, però que aquest cap de setmana intentarà que el seu recinte torni a ser la caldera que va ser el maig del 1999.

El número 8 del Monbus recorda amb afecte l'època en què li va entrar el cuquet de l'hoquei patins. "Vaig començar a jugar el 1994 i vaig viure totes les Copes d'Europa del club. El que més m'impressionava era l'ambient que hi havia a les Comes quan el pavelló era ple. No té res a veure amb l'actualitat, tot i que agraïm de tot cor l'esforç que fan les persones que ara ens vénen a veure, com els del Front Tauró, de creació recent. Aleshores, el que més desitjava era poder disputar un partit amb un ambient com aquell. Sembla que aquest cap de setmana es podrà aconseguir, perquè molta gent que habitualment no ve a l'hoquei m'ha comentat que ho farà".

L'hoquei d'abans

Fins a cert punt, Baliu troba a faltar l'hoquei que es practicava llavors. "Si mires partits que estan penjats a YouTube veus que el joc era més ràpid, d'anada i tornada, i molt menys tàctic que no pas ara. Passa una mica com en el futbol. M'hauria agradat jugar en aquella època". De tots els jugadors, tres eren els seus favorits. "Un era David Cáceres, amb qui vaig tenir l'oportunitat de compartir vestidor. Ell portava el 88 i m'hauria agradat dur-lo. Em conformo amb el 8, que és el meu. Els altres dos eren Santi Carda i Albert Folguera, per la força que transmetien a cada acció".

És possible que l'Igualada torni al punt d'excel·lència d'aquells anys? Baliu és escèptic, ja que "la societat ara és diferent i hi ha moltes activitats a fer, a part de seguir l'hoquei. A més, el futbol s'ho emporta tot. Nosaltres mateixos, els jugadors, intentem acabar ràpid el partit el cap de setmana per anar a veure el Barça. És complicat, perquè el nostre món és petit, però penso que s'està treballant bé".

Per tal de fer augmentar l'afició, el Monbus hauria d'emportar-se el torneig. "No sé si som favorits. Si juguéssim a Portugal, diria que ho són el Barcelos o l'Spòrting, i el mateix si es jugués a Reus, però a casa hem demostrat últimament que estem forts". Per corregir errors, tenen l'experiència de l'any passat, en què van perdre per penals la semifinal contra el Breganze italià, a Forte dei Marmi. "L'any passat ho notàvem tot estrany. Vam perdre de manera dura, però esperem que allò ens hagi ensenyat què no hem de tornar a fer. En vam aprendre molt".

Fa pocs dies s'ha sabut que Ton Baliu, juntament amb el porter Elagi Deitg, ha renovat el seu contracte. "Ho he fet perquè, quan tens la meva edat, busques que hi hagi un projecte de futur. Com jugar a casa no hi ha res, però a més necessites ser ambiciós. A l'Igualada hem mantingut l'equip els darrers anys, ja ens coneixem tots, som amics i esperem poder anar millorant conjuntament amb en Dani, en Sergi, en Met, en Joan i els altres per fer grans coses".

De moment, el més necessari és que, ja amb 26 anys, setze primaveres després d'aquell 2 de maig del 1999, Ton Baliu es tregui l'espina de no haver estat al pavelló i ho faci de la millor manera, sent el primer igualadí d'aixecar la desitjada CERS.