Nascut a Avià, Pau Bartoló és un apassionat de les curses de muntanya i un enamorat de la natura. Quan Núria Picas va decidir començar en aquesta disciplina, va acudir a ell perquè l´acompanyés en aquest projecte, com a entrenador personal. Junts han anat creixent, i Bartoló s´ha destapat com un dels millors corredors catalans, amb victòries de prestigi com la que va aconseguir el 2014 en la cursa de 101 quilòmetres de l´Ultratrail del Mont Blanc, la mítica Courmayeur-Champex-Chamonix. Fa uns dies va veure com Marc Coma, a qui entrenava des de fa anys, anunciava la retirada, però continua lligat al motor com a entrenador de l´igualadí Armand Monleón, una jove promesa que està cridat a ser el relleu de Coma. Fa unes setmanes una caiguda el va deixar fora de combat a la Buff Èpic Run d´Aigüestortes.

Com va viure l´Èpic Run d´Aigüestortes?

Vaig començar molt bé, marcant el meu ritme, i cap al quilòmetre 60 tenia un avantatge d´uns 30 minuts respecte al segon. Però aleshores em vaig entrebancar i vaig picar contra un bloc de granit. Vaig continuar caminant, però als 15 minuts vaig veure que no podia seguir: faltaven 40 km i era impossible aguantar. És una espina que em queda clavada, perquè estava amb confiança i havia preparat molt bé la prova.

Era el seu objectiu d´aquesta temporada?

Des del maig, quan vam anar a Austràlia, que tenia aquesta cursa al pensament. Totes les proves en què vaig participar abans les vaig fer servir com a preparació, i hi vaig arribar en bona forma, després de guanyar la Berga Trail. A vegades quan et marques un objectiu molt clar et sorgeix un problema inesperat... ara espero treure´m aquesta espina amb una bona cursa.

Núria Picas es va imposar a Aigüestortes, això compensa la seva caiguda?

Sempre em queda això. La Núria és un valor segur, és molt forta mentalment i acostuma a resoldre molt bé les curses. Vaig quedar amb un mal regust personal, però vaig acabar content del cap de setmana per la seva victòria. Tinc una gran relació amb ella, no només professional sinó també personal, i si ella està contenta jo també. Part de la seva victòria me la sento meva.

La seva relació ve d´anys enrere. Com va començar?

Fa 5 o 6 anys que ella em va dir que volia començar en les curses de muntanya i em va dir que l´ajudés, i ha acabat sent un projecte comú, per això part dels seus èxits els sento com a meus. He crescut molt al seu costat i estic molt orgullós de ser el seu entrenador.

És complicat combinar la seva tasca d´entrenador amb la de corredor?

No, sempre dic que és molt compatible, sobretot amb la Núria perquè fem el mateix esport. Córrer em serveix per posar en pràctica en mi mateix moltes teories i sistemes que invento, ja que primer els provo i les sensacions que tinc després les puc transmetre als meus esportistes.

Entrenar és una prioritat més important que córrer?

No, la clau és intentar fer sempre totes dues coses el millor possible, ben fetes. Penso que una cosa sense l´altra seria pitjor: com a entrenador, sense córrer, no aportaria tant als esportistes perquè no tindria aquesta perspectiva; i al revés igual, entrenar m´aporta moltes coses que puc aprofitar quan corro.

Fa anys que entrena a Marc Coma, com ha vist l´anunci de la seva retirada?

Ha estat una sorpresa per a tothom, per a mi també. Sabíem que la seva trajectòria dins les motos no seria llarga, com a molts dos anys més, però no ens pensàvem que acabaria així de sobte.

N´havien parlat?

Després de guanyar l´últim Dakar ens vam plantejar si continuar o no, i conjuntament vam decidir que continuar amb les motos era el millor en aquell moment. No ens hem d´enganyar, hi portava molts anys, i quan has guanyat tant costa trobar motivació. Cada vegada ens costava més innovar, perquè sempre eren les mateixes rutines i entrenaments... i quan has guanyat tant això pot cansar. Ara ha trobat una opció que el motiva i ha fet molt bé agafant-la. Ho ha deixat en el millor moment de la seva carrera, però no podia deixar passar el tren, una oportunitat així no la pots deixar escapar.

Continuarà lligat al motor?

Sí, fa dos anys que també estic amb Armand Monleón, també de KTM, que és una promesa amb molt de talent. Ja va fer un segon lloc -davant de Coma- en la darrera prova del Mundial a Sardenya i aquest any també participarà en el Dakar.

Per a Monleón deu ser positiu entrenar amb algú que ha portat tot un campió com Coma.

És bo per a tots dos. Per a ell perquè té l´experiència d´un entrenador que ha portat un campió, i per a mi perquè és una gran motivació continuar en aquest món i fer-ho entrenant algú capdavanter i aportant el màxim.

En aquestes curses de llarga distància, què és més important: l´aspecte físic o el psicològic?

Com més llarga és la cursa, més important és la part mental i menys la física. Córrer durant tanta estona fa que tinguis moments de tot i és molt important saber gestionar la cursa i controlar el ritme. Un exemple per veure la importància de l´aspecte mental és la Núria. Aquest any no té la forma física d´altres anys, ja que va estar al Nepal i durant dos mesos no es va entrenar, però mentalment és tan forta que fa els mateixos temps.

I com s´entrena aquesta part psicològica?

L´experiència és el millor entrenament. Com més en tens, més sensacions se´t fan familiars. Quan en una cursa tens una crisi, si ja n´has viscut prèviament, saps com gestionar-la, tens més eines per vèncer una situació difícil. Fer curses dures i llargues és el millor entrenament. Nosaltres el que fem és parlar d´aquestes situacions, com afrontar-les i buscar eines per superar-les.

Què significa córrer per a Pau Bartoló?

Córrer és el dia a dia, és tenir una motivació quan em desperto, un objectiu que realment m´aporti. És la sensació de llibertat, de connectar amb la natura, sentir-te´n part, fer una cosa simple i fàcil. A vegades els humans ho oblidem: necessitem artefactes, diners, i moltes coses materials per ser feliços, i amb el sol fet de moure´t per la muntanya, entre la natura, pots ser feliç. Córrer és una activitat molt bonica i enriquidora.