Si parlem d´entitats manresanes que ja no existeixen, però que són molt recordades pel seu impacte, cal fer referència als Bagmonts. Van tenir una vida curta, de només nou anys, però van deixar empremta en una generació d´esportistes de casa nostra. L´equip de futbol americà va arribar a omplir amb 1.000 persones el Nou Congost, va veure com li televisaven partits per una cadena estatal i es va arribar a discutir amb el Centre d´Esports per la utilització de l´estadi. La seva existència no va durar ni una dècada, però va ser intensa com l´esport al qual representava.

Un quart de segle després de la seva constitució oficial, el 29 de desembre del 1991, un grup d´exintegrants dels Bagmonts vol fer una retrobada amb tots aquells que n´havien format part. La festa, però, pot ser presa com un impuls per qui sap si reactivar l´interès pel futbol americà al Bages i posar uns fonaments sòlids, que fa dues dècades i mitja van fallar en l´intent d´aconseguir que aquesta iniciativa pervisqués.

La diàspora manresana

Tres dels molts integrants dels Bagmonts d´aleshores demostren com ha sobreviscut l´afició, ni que sigui en altres contrades. Enric Sucarrats és l´actual entrenador de les noies dels Terrassa Reds després d´haver estat als Falcons de Salt i als Wolves de Sarrià de Ter com a jugador i en diversos equips com a tècnic; José Antonio Rodríguez, Billy, és una eminència en el futbol americà a nivell català, amb una trajectòria que inclou tasques d´assistent a la selecció espanyola, col·laboracions amb els Barcelona Dragons i, actualment, preparació dels equips de base dels Barcelona Pagesos; Jordi Sarrate ha dirigit la seva passió cap al futbol flag, la modalitat sense contacte que mescla les categories masculina i femenina i que serveix de base per al futbol americà. Actualment forma part dels Sant Fruitós Bucaners, un equip amb poc més d´un any de vida.

És precisament la falta d´una base el que creuen que va acabar de matar els Bagmonts. Sucarrats recorda que «a principi dels noranta hi havia una eufòria brutal pel futbol americà. Va entrar a Catalunya a través de les retransmissions de la NFL (la lliga americana) que feia TV3 i va atraure molta gent».

En aquell moment «es van organitzar lligues comercials, es retransmetien partits per televisió i la cirereta del pastís va ser la formació dels Barcelona Dragons», una franquícia de l´anomenada Lliga Mundial, amb la qual la NFL va voler expandir el seu esport a tot el món.

Una de les plantilles nombroses dels Bagmonts de l'inici.

L´atractiu de l´esport

Rodríguez explica que el futbol americà «captava gent d´altres esports, com el futbol, el bàsquet, el waterpolo, o simplement persones que no trobaven cap disciplina que els acabés de fer el pes. El que atreia era l´espectacularitat, tant pels cops com per l´estratègia d´un joc que és molt més cerebral del que la gent creu. Hi havia animadores i vam arribar a reunir molta gent al Nou Congost».

Problemes amb els camps

Els primers anys de vida dels Bagmonts, però, també van tenir polèmica. La utilització compartida del Nou Congost amb el Centre d´Esports, l´equip de futbol, era mal vista per aquesta entitat. Aleshores hi havia gespa natural i resultava massa malmesa. Sucarrats recorda que «es va posar sobre la taula un tema que ningú no s´havia plantejat mai, com era que el camp de gespa pogués ser utilitzat per algú que no fos l´equip de futbol». Sarrate rememora que «fa 25 anys, si volies fer alguna activitat que no fos futbol et miraven malament. Ara, en canvi, hem format l´equip de futbol flag a Sant Fruitós i tot han estat facilitats. La mentalitat de la gent ha canviat». Tots tres miren amb una certa enveja el camp de rugbi existent a l´actualitat al Congost i recorden com ells van haver d´anar fins a Puig-reig «perquè van ser els únics que es van prestar a deixar-nos les instal·lacions».

Possible resurrecció

La febrada inicial, però, es va anar acabant. Billy recorda que «per jugar a futbol americà necessitaves una gran infraestructura, 40 jugadors, i pintar el camp. Tot més complicat que en altres disciplines». Sucarrats pensa que els Bagmonts es van acabar «per dos motius: es va entrar en una recessió general i els dos últims anys ja es va jugar amb equips de set integrants, i no d´onze, perquè tots els clubs perdien jugadors».

Una de les claus va ser «que a Manresa no es va cuidar la base. Hi va arribar a haver una formació júnior, però no es va continuar i, a mesura que els sèniors anaven plegant, no hi havia relleu». Vint-i-cinc anys després, però, pensen que hi pot haver una resurrecció de l´afició. «Els que aleshores jugàvem podem oferir la nostra experiència per no repetir errors i veiem que l´afició creix de nou en molts llocs». Per què no a Manresa?