«No s'assembla gens al que he fet. No es pot comparar amb cap altra cursa». Així defineix la Spine Race Esteve Gaona (Sant Joan de Vilatorrada, 04-10-1968). A principi d´any, el bagenc es va sobreposar a les adversitats de l´entorn i a si mateix per aconseguir ser finisher d'una de les carreres d'ultradistància més exigents de tot el món.

Una bestialitat de 403 quilòmetres amb condicions extremes de pluja, vent, neu i fred. Un infern només apte per a atletes incombustibles. L'etern recorregut a les illes britàniques, amb inici a Edale i final a la frontera escocesa, va circular a través de la Pennine Way, un sender de 267 milles conegut com la columna vertebral d'Anglaterra. El bagenc va finalitzar en la posició 23 després de 167 hores i 25 minuts d'un esforç al límit que mai podrà oblidar.

Una empenta necessària

Gaona és un corredor habitual de curses d'ultradistància, però mai s'hauria imaginat que els seus límits serien tan elevats. La idea d'embarcar-se en aquesta remota aventura va sorgir gràcies a un llibre on se citaven les proves d'ultradistància més exigents. El seu fill el va animar a fer la inscripció i el van seleccionar. Gaona es va adonar que els costos econòmics eren massa importants. Amb aquest pretext, es va fer enrere.

La sorpresa va arribar quan tres empreses, Cales de Pachs, Inmobiliaria Gorbax i Pervosa, el van ajudar econòmicament i li van donar l'empenta necessària: «vaig buscar l'excusa amb el preu del material obligatori. Tot pujava a 3.000 euros. Vaig buscar ajuda. Esperava respostes negatives i van ser positives. Llavors ja no tenia excuses».

Un equip imprescindible

Un cop a la localitat d'Edale, va arrencar a totes. L´ objectiu no era cap altre que acabar. Ben aviat es va adonar que el camí no seria fàcil. L´adversitat més gran de la Spine Race no és l´alt quilometratge, sinó les condicions extremes: «les dificultats són el terreny i les condicions meteorològiques. És moll, fangós, amb neu. La sensació tèrmica arriba a ser de -15». El recorregut no està marcat i els participants s´han d´orientar amb un GPS.

Amb 9 quilos de material obligatori a l'esquena, Gaona va anar restant dies amb la força i determinació d´un autèntic campió: «el primer dia va ser tot plovent i amb vent. Al segon ja ens va nevar. Cada passa que feia, no sabia a quina alçada m´enfonsaria, era molt lent avançar. Psicològicament va ser dur, dormia una mitjana d'una hora i mitja al dia. Vaig pensar en abandonar diverses vegades».

En aquestes condicions s´ha de ser molt fort mentalment per tirar endavant, passa a passa, aixecant el cap a la recerca d'un motiu que no et faci desistir. El motor de Gaona va ser el seu equip de suport. Un amic, en Pedro, i el seu fill, en Roger: «ells dos portaven un cotxe, ens veiem cada 20 km, no he acabat jo sol. Sense ells no ho hauria fet».

Una recompensa eterna

L'esgotament acumulat dels més de 400 km no va tombar la tossuderia del bagenc. Ho va aconseguir amb l´ajuda dels seus àngels de la guarda. Els tres es van ajuntar i van fer l'últim tram. Va ser un moment màgic, van tocar la glòria. Era finisher d'una de les proves més dures d´ultradistància i la vida li havia canviat per sempre: «és una cursa tan dura que és una sorpresa que l'hagi acabat. Després de fer-ho, la seguretat en mi mateix ha crescut. Si he pogut fer això, puc fer-ho tot».