El pensament més acadèmic diu que els entrenadors de futbol solen ser exjugadors que, en acabar, per llei de vida, la seva carrera esportiva damunt del terreny de joc, passen a mostrar els seus coneixements a aquells que els han de rellevar. Cada cop més, però, la tasca de tècnic d´un equip de futbol comença abans. Haver estat jugador dóna una experiència molt important, però formar-se convenientment des de jove per a aquesta tasca pot aportar vivències que també són útils per a un període de temps més llarg, no sempre és més còmode.

Dos joves entrenadors santfruitosencs, Gabri Garcia, de 27 anys, i Jordi Clares, de 25, viuen a Tallinn, la capital d´Estònia, un particular Erasmus a les banquetes. Són entrenador i analista tècnic, respectivament, dels equips de base del Levadia, un dels dos equips més importants del desconegut i, fins ara, poc reeixit futbolísticament parlant país bàltic. Abans d´emigrar, però, tots dos ja sabien que la seva vocació era més a fora que a dins del terreny de joc.

Passió des de petits

Garcia explica que «des de ben petit tenia aquesta passió. Alguna professora li havia comentat a la meva mare que sempre dibuixava alineacions a classe. Va ajudar bastant que cada setmana anava amb el meu padrí, Antoni Zumaquero, entrenador del CE Manresa durant molts anys, a tots els partits i sempre estava dins del vestidor a les xerrades prèvies. Els minuts a dins del vestidor abans d´escalfar m´encantaven». Clares, per la seva banda, veu el futbol com «un esport molt obert i amb oportunitats per a tothom. Jo vaig començar com a entrenador, però un cop descoberta la tasca d´analista, no tornaria enrere, malgrat que també jugo» de tant en tant.

L´oportunitat d´anar a un altre país va arribar primer a Gabri Garcia. «Vaig fer un parell de campus que organitzava una empresa russa gràcies a Jaume Cumelles, director esportiu de l´Escola de Futbol de Sant Fruitós (SFEF). Un d´aquests es va fer al camp del FC Levadia, a Estònia. Em van conèixer els directius del club i aquí sóc». Ell té el nivell III de futbol de la UEFA Pro, a més del Cicle Formatiu de Grau Superior d´Activitats Físiques i Esportives. De la seva coneixença prèvia amb Jordi Clares, va arribar l´aterratge d´aquest al club. «Li estic molt agraït per confiar en mi. L´entrenador del segon equip del Levadia volia analitzar un partit i el Gabri li va dir que coneixia un noi que s´hi dedicava. El resultat d´aquell informe i el seu suport han provocat que sigui aquí».

Una nova vida

A part d´entrenar equips de la base del Levadia, Gabri Garcia és el segon entrenador de l´equip B del club i Jordi Clares fa d´analista per als diferents conjunts de l´entitat. Deixar Sant Fruitós per Tallinn va suposar tot un canvi de vida. «Passem moltes hores entrenant i tenim pocs dies lliures. Ara a l´hivern, que és molt dur, anem als centres comercials o a veure per la televisió partits del Barça o del Madrid. Durant l´estiu, els moments d´oci es gaudeixen més, ja que podem anar a la platja i a la zona antiga de la ciutat, l´Old Town, on hi ha terrasses i espectacles». Consideren que «la població estoniana és més sociable i amable que la russa, que és més tancada i reservada, tot i que sempre hi ha excepcions. El respecte i l´educació en el comportament és el que ens agrada més de la gent d´aquí. Ens avantatgen uns quants anys en aquest aspecte».

Evolució des de baix

Futbolísticament parlant, Estònia es troba gairebé al vagó de cua del futbol europeu, però aspira a pujar-ne a un al qual ja han ascendit altres equips modestos. Garcia recorda que «Islàndia té 300.000 habitants i serà a l´Eurocopa. Aquí els quatre equips capdavanters tenen bon nivell i la federació fa un esforç per fer pujar la qualitat, però primer cal que hi hagi un bon treball de formació, amb el futbol base, que pensem que és un dels més oblidats». A més, «els mandataris dels grans clubs són russos, més conservadors i arcaics a l´hora de prendre decisions. Nosaltres, en l´àmbit social, tenim més contacte amb els estonians».

El tècnic català és reconegut

El fet de venir de Catalunya també els pot haver facilitat les coses, ja que la fama de tècnics com Guardiola i clubs com el Barça travessen fronteres. Ells matisen aquesta opinió i, tot i que admeten que els va bé, també expliquen que «pel que fa a la disciplina, la gent d´aquí és un exemple a seguir i ens facilita molt les coses». Clares, per exemple, explica que «jo de vegades he tingut problemes amb l´anglès i s´han creat malentesos, però els jugadors sempre intenten ajudar-te a l´hora d´explicar els exercicis als que només parlen estonià o rus».

El fet de ser un país jove, independitzat de la Unió Soviètica el 1990, també fa que es tingui coneixement del procés català. «Creiem que en aquest punt són bastant empàtics amb la situació que vivim nosaltres. Curiosament, un jugador jove del primer equip del Levadia va penjar fa pocs dies una foto a Instagram amb una estelada».

Tornar o no tornar

Després de nou mesos a Estònia, en el cas de Gabri Garcia, i d´un menys, en el de Jordi Clares, la pregunta és si es veuen vivint a la vora del Bàltic durant molt més temps. El primer admet que «és un país que, pel clima, es pot fer pesat, però si en l´àmbit professional rebo oportunitats que m´entusiasmin, seguiré. Crec que ara és molt difícil trobar oportunitats com a entrenador si no tens un currículum de renom, i hi ha molta competència».

El seu company apunta que «aquesta és una gran experiència i una oportunitat per conèixer persones relacionades amb el futbol, però tinc coses a acabar a Catalunya, com la universitat [fa segon any d´INEFC a Lleida] i voldria fer un màster. Però cal valorar-ho tot, és clar».