Anàlisi: Una figura global

Cruyff, des del seu inici, ja va trencar el motllo instaurat a la seva època, el dels jugadors que practicaven el futbol

25.03.2016 | 08:17

La inesperada mort de Johan Cruyff provoca també l'adéu a una figura global des de diversos punts de vista. L'holandès supera els límits del Barça, del futbol i fins i tot de l'esport perquè durant els últims 40 anys ha estat algú molt present a les nostres vides. A les de tots. Perquè Cruyff, des del seu inici, ja va trencar el motllo instaurat a la seva època, el dels jugadors que practicaven el futbol per passar-s'ho bé, amateurs, gairebé. Ell va ser qui va començar a fer pagar per donar entrevistes, a enfrontar-se amb els directius de l'Ajax per cobrar el que considerava just, a discutir-se amb els de la federació i a renunciar fins i tot a anar a un Mundial perquè no se li respectaven els drets. Cruyff no es va limitar només a ser un avançat al seu temps jugant i entrenant, també ho va ser a l'hora de moure's per la vida, amb totes les coses bones i dolentes que això suposa.

El Cruyff jugador és, segurament, dels cinc més grans de la història. Ell era la peça clau en l'eclosió del futbol holandès de l'any setanta, en què l'Ajax va escombrar tots els seus rivals per guanyar tres Copes d'Europa. Si es demana quin tipus de jugador era Cruyff, si un davanter centre, un extrem, un mitja punta... ningú no ho sap. Era un futbolista desequilibrant, que pensava, que distribuïa, amb un canvi de ritme imparable i que, a sobre, anotava. Ell era la imatge d'una Holanda que, també socialment, despertava d'anys de repressió per convertir-se en el país d'avantguarda de la llibertat a Europa. El joc de la taronja mecànica era una sinfonia de canvi de posicions i de desordre ordenat, però també de pressió conjunta i solidària. Ells van canviar el futbol estàtic que es practicava fins aleshores.

Cruyff va arribar al Barça amb 26 anys. Va fer una temporada extraordinària i quatre de fluixes, en què la seva estrella es va anar apagant a mesura que feia anys. Al Camp Nou tampoc no va abandonar la seva cara reivindicativa, va provocar la destitució d'un entrenador, Hennes Weisweiler, i va marxar després de guanyar una Copa per acabar d'esgotar la seva trajectòria als Estats Units, al Llevant i a Holanda. Allà va protagonitzar l'últim "escàndol" en fitxar pel Feyenoord. Com si aquí ho hagués fet pel Madrid, vaja.

Però Cruyff va viure com a tècnic i ideòleg una segona vida igualment brillant. Va guanyar una Recopa amb l'Ajax el 1987 com a pas previ al seu retorn a casa. Curiosament, ho va fer de la mà d'un personatge tan diferent a ell com Josep Lluís Núñez. Més que les quatre lligues, tres d'elles de rebot, i la Copa d'Europa, el que va quedar de Cruyff va ser la manera de jugar, la instauració d'un sistema a partir del qual moure's al camp i l'adopció d'una filosofia. El Barça té èpoques brillants a la seva història anterior a Cruyff, però ell va servir de trampolí a una altra dimensió. El Barça és ara una marca global, una manera de fer a damunt del terreny de joc i un estil reconegut gràcies als seus preceptes.

Des que va deixar el càrrec d'entrenador, el maig farà vint anys, ha estat un ens a tenir en compte. Entre els seus dèbits hi ha el de dividir el barcelonisme en dues faccions, els cruyffistes i els no cruyffistes. O estaves amb ell, o hi estaves en contra. Aquest esperit ha marcat el devenir de l'entitat depenent de si el president era favorable a ell, com Laporta, o contrari, com Gaspart o Rosell.

Més enllà d'aquestes guerres intestines, però, la realitat és que marxa un mite. Segurament Di Stéfano, Pelé, Maradona o potser Messi han estat millors jugadors que ell, però cap no el supera a nivell d'influència en com és el futbol actual, tant dins del camp, com a fora.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema