Núria Vilarrubla: «la motivació és la mateixa sense Jocs»

Després dels campionats previs, anava a Eslovàquia amb la seguretat que era el seu moment?

No sóc gaire de pensar prèviament en els resultats, sinó a treballar bé. Calia anar pas a pas. Vaig veure que les angleses estaven molt fortes, però al final ho vaig aconseguir.

En les semifinals va ser segona. Es baixa amb més pressió sent la penúltima a fer el descens?

No, perquè no em fixo en el que fan les altres abans. En aquest sentit tant me fa baixar la penúltima com la primera, tot i que de vegades sí que t´assabentes, sense voler, dels resultats de les rivals. Jo m´aïllo amb el pla que tinc estipulat i miro que res no em molesti. És cert que el recorregut de les semifinals i de la final és el mateix i llavors tenim temps, amb els entrenadors, d´observar al vídeo els punts més complicats. A més, ja hem fet una baixada prèvia, amb la qual cosa no cal observar què fan les altres per llavors fer-ho tu.

Amb la regularitat que demostra pels seus resultats, se sent la rival a batre?

Des de l´any passat sí que sento una mica més de pressió, sobretot de la gent del meu entorn, que espera que faci un bon resultat, i també de les rivals. És cert que a Eslovàquia érem un grup de sis o set que ens trobàvem per damunt de les altres, i quan es tracta de Mundials, el nombre d´adversàries augmenta. Les txeques, les angleses, alguna alemanya i les franceses són les més perilloses.

En el seu estat de forma actual, no és una llàstima que el C1 femení no sigui olímpic i no pugui arribar als Jocs de Rio?

No penso que ho sigui si tenim en compte que la nostra categoria és molt nova. Va començar el 2009 i, per tant, és normal que encara no hagi entrat al calendari dels Jocs. Ho farà a Tòquio, el 2020. Hem de veure que està creixent i continuarà fent-ho en els propers anys, i el que cal és estar preparada per al futur. Ara, als Jocs, hi ha una sola prova de noies i tres de nois, i a Tòquio canviarà.

Tòquio 2020 és el gran horitzó que té marcat?

La meva motivació a l´hora de competir és la mateixa, amb Jocs o sense. De fet, ens entrenem tant que no m´imagino que tenint uns Jocs a l´horitzó pogués fer-ho més. La meva idea és marcar-me objectius petitons relacionats amb la meva manera de treballar, de sentir-me bé, de com adapto el cos als recorreguts i d´anar a poc a poc. Val més tenir objectius a curt termini que tenir-ne un de tan llunyà.

Sense la gran cita de l´any, i sense Mundials, quins són els seus petits objectius per al 2016?

Aquest any he deixat la categoria sub-23 i miraré de participar en totes les proves de la Copa del Món que queden. El juny n´hi ha tres, a Itàlia, a la Seu d´Urgell i a Pau, i dues més després de l´estiu.

Guanyar la Copa del Món és un objectiu real?

Intentarem aconseguir-la.

Tornant als Jocs de Rio, l´equip estatal hi presenta Maialen Chourraut en K1 i Ander Elosegi en C1. Quin paper hi poden fer?

La Maialen ja va ser bronze a Londres i l´Ander va ser quart, a punt d´obtenir medalla. Tots dos tenen molta experiència, duran a terme una bona feina psicològica i segur que ens fan vibrar.

Com s´ha encaixat no tenir equip en K1 masculí, ni en C2, amb Dani Marzo i Jesús Pérez?

Ja va ser una decepció no obtenir la plaça als Mundials de l´any passat. Als europeus anàvem més pressionats i evidentment ha estat un pal per a l´equip.

Els afecta, econòmicament, tenir només dos equips olímpics?

Nosaltres funcionem per ajuts del Consejo Superior de Deportes dependent dels nostres resultats individuals. També rebem ajuts federatius i potser perdem alguna cosa, però no és significatiu.

I el Cadí, el seu club, quan tornarà a tenir un palista olímpic?

La feina que fa el club és molt bona, amb una base molt àmplia i ensenyant els valors d´aquest esport als nens. Des del 2008 no tenim olímpics i això sempre és el que destaca més, però la feina que s´hi fa és la correcta.