Aquí la vida és diferent, molt diferent. I no és fàcil, aquí no hi ha cap mena d'oci. Estic molt centrat, al cent per cent, en el que és entrenar i jugar. Tinc amb mi un company d'entrenador d'Oviedo, que m'ajuda. És un país que viu en una crisi molt important, però el que més et xoca és que la cultura i els seus hàbits no tenen res a veure amb els nostres. Per tant, has de tenir paciència i respecte. Viure en l'anormalitat que hi ha aquí". Des d'Angola, Ricard Casas (Manresa, 1962) parla de com és la seva experiència dirigint l'equip del Primeiro de Agosto de Luanda, la capital d'Angola, una ciutat que no se sap del cert si té 5 o 7 milions d'habitants i que té un important port de la costa atlàntica d'Àfrica.

Casas, que va entrenar l'equip del Valladolid a l'ACB el 2014 en la seva última feina a Espanya, es troba immers en la final de lliga a Angola. El seu club porta un avantatge de 2-1 sobre el rival, el Recreativo de Libolo, que aquesta nit torna a rebre els primeiros a la seva pista. El campió de lliga serà el que arribi a les 4 victòries. En la semifinal, que va ser molt renyida i resolta amb dues pròrrogues, els de Ricard Casas van imposar-se a l'Atlético Petroleiros.

L'actual és la primera campanya del manresà a Angola, però el 2015 ja va emigrar a entrenar a Veneçuela on va portar els Toros de Aragua. Els va agafar amb un balanç negatiu de 4 victòries i 10 derrotes i, al final de la lliga, el balanç era de 17-19.

"Treballar a fora és interessant; a Veneçuela vaig aprendre i l'experiència a Angola està sent molt enriquidora. En la feina d'entrenador, si tu vols, sempre pots créixer. El més important és poder treballar. A Europa hi ha tot un entorn que ajuda més. Aquí tot resulta més precari en un dia a dia complicat, però tu pots anar madurant".

L'equip de l'exèrcit

Angola és una potència al context del bàsquet africà i en tornejos de nivell ha donat campanades, com la victòria sobre Espanya als Jocs Olímpics de Barcelona el 92.

El Primeiro de Agosto ha estat un dels clubs potents, disposa de 17 títols de lliga i també de 8 Copes d'Àfrica. "Però ara porten uns anys sense guanyar i volien fer un pas endavant, tant en el primer equip com en tot el que és la formació, i la veritat és que estem fent una bona feina".

"El club on entreno és de militars i té de president a Carlos Hendrick, que és un general. La lliga té 10 clubs, i n'hi ha tres o quatre de forts. Els derbis es viuen amb molta passió".

La final, tot i l'avantatge que té en aquests moments, la veu molt complicada: "el Libolo té els 5 o 6 millors jugadors locals amb més pes a la selecció. Els meus són més joves i he tingut un dels americans lesionat. L'altre és Tariq Kirksay, que havia jugat al Joventut, que ens està ajudant molt. Amb l'idioma no hi ha problema amb els angolesos, ens entenem mig en portuguès i mig en castellà".

Sobre si continuarà al Primeiro de Agosto afirma que "em volen renovar per l'any vinent, amb un contracte important. És una garantia per a mi, i si m'he de tornar a moure a un altre país no em farà res". Sobre si veu factible el tornar a Espanya manifesta que "seria una bona possibilitat, però els meus paràmetres són que se'm valori, se'm respecti i s'em tingui confiança per tirar endavant un projecte engrescador".

Des de la distància ha seguit "tot el que he pogut, l'Eurolliga, l'ACB, la LEB Or. Que el Manresa s'hagi salvat sempre és un gran mèrit, ja sabem quines són les condicions de pressupost que té". Casas dóna records a tots els amics que té al Bages i "molt especialment a Toni Creus, amb qui vaig parlar fa poc per la mort de la seva esposa. Per a mi el Toni va ser una persona clau quan vam ser junts al Manresa i vam pujar a l'ACB".