Les mil cares d'un nan entre dos gegants

L'avinyonenc Raül Corominas completa dos mesos d'immersió en diverses zones de Nepal, algunes de les quals reben influència de la Xina i l'Índia

28.06.2016 | 08:16
Les mil cares d'un nan entre dos gegants

La meva relació amb els nepalesos és d'amor-odi perquè tot ho llencen. En aquest sentit són molt porcs, no tenen cultura per saber que malmeten el medi ambient. Però són bona gent, sovint massa submisos. Els podries enganyar sempre, si volguessis». Raül Corominas va estar més d'un mes anant a peu per l'est del Nepal, la zona més inexplorada, la que no surt a les guies turístiques. L'avinyonenc, a més de fer trekkings i pujar muntanyes, va dur a terme una immersió en la manera de viure d'aquesta part del país que intentarà reflectir en un llibre que els propers mesos editarà l'osonenca Monteditorial. Són vivències envoltat d'una gent que sobreviu com pot i mira d'evolucionar, a pas de tortuga, enmig dels dos grans gegants asiàtics, la Xina al nord i l'Índia al sud.

Cada dia un repte

Corominas ja havia anat al Nepal fa tres anys i ara volia que fos diferent. «Vaig arribar a Junbesi, on vaig estar a punt de perdre la càmera de fotos al tercer dia. Un dels nois me la va agafar sense malícia i la vaig poder recuperar». A partir d'aquí, «entres en una zona que ja no és turística, on no trobes cap estranger i on has d'espavilar-te amb les poques nocions de nepalès que tens». El seu dia a dia era «anar d'un poble a l'altre i dormir a casa d'una família o en una mena de botigues que tenen per si ve gent d'un altre lloc. M'estava en un lloc i marxava cap a l'altre. Volia arribar ràpid a trobar el riu Arun Nadi i la ruta del Makalu». La seva relació amb la gent va ser progressiva, «sobretot amb els nens. Els expliquen que un estranger és com l'home del sac, has de fer tu el primer pas. Això et desgasta molt, perquè cada dia és un repte diferent, amb persones noves».

L'aventurer bagenc descriu la zona com «una jungla. Baixes a uns 400 metres i hi ha molts assentaments de gent que porta les bèsties a pasturar». Quan feia un parell de setmanes que caminava sense comunicació va trobar l'escalador català Ferran Latorre, qui precisament es dirigia al Makalu per fer el cim «havíem parlat per la ràdio abans de marxar i va ser una casualitat trobar-nos. Va quedar ben parat i a mi em costava vocalitzar en català, després de tants dies sense contacte amb ningú i havent d'interioritzar tot allò que em passava».

Cap al Tibet

Un altre moment interessant va ser quan va arribar a la frontera amb el Tibet, territori oficialment xinès. «Vaig arribar-hi per dos llocs. En el primer, a una muntanya que es diu Popti La, no vaig anar més enllà perquè hi començava a nevar i no sabia si en sortiria. En el segon, per la frontera més oficial, t´hi trobes una reixa i els guàrdies xinesos. És com la frontera entre Espanya i Marroc. A l'altra banda hi ha infraestructures i carreteres i cap al sud s'espavilen com poden. És interessant perquè als pobles de Nepal hi ha llocs plens de productes xinesos i arribes a un punt on ja són indis». Passa el mateix amb la religió. «A les muntanyes són budistes i arribes a un poble i ja trobes gent hindú. Allà funcionen per castes i la gent està marcada per les creences. Hi ha molta injustícia. Si ets d'una casta que està sotmesa a una altra, ho estaràs tota la vida».

Després de baixar del Makalu, Corominas va voler anar més a l'est, però l´amenaça del mal temps i els avisos dels habitants de la zona li ho va impedir. Per això va baixar cap a Num i Khadbari i va agafar un avió de retorn a Katmandú. «Estava molt cansat. El cos hauria pogut donar més, però el cap ja no». Quan va arribar a la capital, i després d'uns dies indisposat pel canvi d'hàbits alimentaris, del dablat (arròs) a un de més occidental, va dirigir-se a l'oest del país durant un mes més. «Allà ja és diferent, molt més turístic, a la zona de l'Annapurna i el Daulaghiri. Ja t'hi pots entendre en anglès amb gairebé tothom i fins i tot tens Wi-Fi a les muntanyes». Un altre país dins del mateix. Dels dos, quin es queda? «Sens dubte, el primer, el de l'est. Va exigir-me més, però cada dia em llevava amb la il·lusió de triar els llocs on em quedava o d'on passava de llarg per l'energia que transmetien».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema