Atlanta 96: 20 anys de la medalla d'or en waterpolo amb tres manresans a l'equip

Manel Estiarte, Jordi Payà i Carles Sanz van guanyar l'or a Atlanta; Albert Estiarte era el metge de la selecció

30.07.2016 | 07:43
Atlanta 96: 20 anys de la medalla d'or en waterpolo amb tres manresans a l'equip

El 28 de juliol del 1996 va ser un dia històric per al waterpolo espanyol i per al manresà en particular. Tres jugadors que s'havien iniciat a les piscines municipals i a les files del Club Natació Manresa aconseguien el premi més valuós, la medalla d'or olímpica. Manel Estiarte, que aleshores tenia 34 anys, Jordi Payà (33) i Carles Sanz (21) van participar en tot el torneig i en la final olímpica en el Georgia Tech Aquatic Center d'Atlanta. La victòria va ser per 7-5 davant de Croàcia i amb tres gols de Manel Estiarte.

A més, el metge de la selecció era Albert Estiarte; va ser el quart manresà que va poder celebrar dins l'aigua de la piscina una victòria memorable. Els Estiarte van recordar, abraçats i plorant, la seva enyorada germana, la Rosa, la primera olímpcia de la família, que ho va ser als Jocs de Montreal del 1976.

Albert Estiarte, que aquest divendres viatja cap a Rio de Janeiro novament com a metge de la selecció de waterpolo (també hi van els fisioterapeutes manresans Òscar Muncunill i César Olmedo) reviu que «dins l'aigua vam alliberar totes les emocions, tots els patiments de molts anys buscant aquest gran èxit. El meu germà el perseguia de feia molt temps, hi havia el record de la final perduda a Barcelona'92 amb els italians; i, per a nosaltres, el moment era molt emotiu en recordar-nos de seguida de la nostra germana Rosa que, per desgràcia, no ho va poder veure».

Manel Estiarte, que es troba aquests dies a la Xina en la gira de pretemporada del Manchester City de Pep Guardiola, va ser considerat durant molts anys el millor jugador del waterpolo mundial, tot un líder i un golejador implacable, però que va haver d'esperar per aconseguir el seu primer gran títol amb la selecció i va haver de superar la desil·lusió de perdre la final olímpica de quatre anys abans, a casa, a les piscines Picornell.

Carles Sanz, el més jove dels tres campions olímpics i que tenia una potència de xut en el seu braç de primera categoria, és l'únic que continua vivint a Manresa. Jordi Payà resideix a Barcelona, i és el gerent del Club Natació Catalunya del qual en va ser jugador i entrenador abans: «per a mi el cor és al Club Natació Manresa, on vaig començar a nedar i jugar amb els amics, entre ells el Manel. És veritat que la feina m'ha portat a Barcelona i esitc molt agraït al Club Natació Catalunya».

Amb aquest club va ser campió d'Europa i va aconseguir força títols «però res es pot comparar amb una medalla d'or als Jocs Olímpics. Quan comences a jugar i ho fas una mica bé pensen en entrar un dia en la selecció i després en anar a uns Jocs. Guanyar-los ja és el súmmum, no pots demanar més». Payà havia estat en els de Seül del 1988 i recorda que «ens vam quedar xafats perquè teníem coll avall que entràvem a semifinals i en un partit entre Iugolsàvia i els Estats Units, un gol al darrer segon d'un americà ens va deixar fora de la lluita per les medalles».

Payà, que també va coincidir a la selecció absoluta amb un altre manresà, Albert Canal, no hi va tornar fins després de Barcelona'92, en l'europeu del 93. «Vaig complir tot el cicle fins Atlanta; vam anar de menys a més. Sabíem que a quarts de final ens toparíem amb Estats Units, l'amfitrió, però vam fer un gran partit i vam guanyar clarament. A semifinals, ens esperava un dels equips més durs, Hongria. Ens va costar molt però també la vam eliminar. I en la final, crec que tots teníem el gran convenciment que guanyaríem, teníem més experiència i a Croàcia li teníem la moral menjada, era un rival inferior a la Itàlia del 92. El Toto García va tenir problemes i en el darrer partit vaig tenir força minuts, vaig poder celebrar el títol des de dins. El Manel va estar genial com sempre, el Chiqui Sans va aconseguir gols oportuníssims i el Jesús Rollán va parar com ell sabia fer». A més va ser el darrer partit de waterpolo de Jordi Payà: «no em puc queixar, no es pot plegar sortint per una porta més gran. El Catalunya m'havia ofert ser l'entrenador en la temporada següent i abans dels Jocs ja ho havia acceptat».

Payà creu que «és gairebé irrepetible que torni a passar que en una selecció espanyola campiona hi hagi 3 manresans de 13 jugadors com aquella vegada. Va ser el premi a molts anys de feina anterior del club». Després de la final, que va acabar cap a les dotze de la nit hora catalana, hi va haver un sopar de gala amb les infantes Elena i Cristina (també hi va ser Urdangarin) i un final de festa que es va allargar segons el parer de cadascú. «El Manel i jo ens vam retirar aviat i quan vam arribar a la vila olímpica ens vam passar dues o tres hores despertant els nostres amics de Manresa (l'Albert Canal, el Toni Majó, el Ramon Roqueta, el Vila...) per compartir la nostra felicitat. No podíem esperar més!».

L'equip entrenat per Joan Jané va aconseguir el que quatre anys se li havia negat a l'entrenat pel duríssim croat Dragan Matutinovic. Dos anys després, Estiarte i Sanz serien campions del món a Perth. Manel Estiarte es va retirar amb un quart lloc a Sydney 2000, els seus sisens i darrers Jocs Olímpics. Carles Sanz allargaria un any més el cicle triomfal, fins el 2001, quan va participar en l'or al mundial de Fukuoka, al Japó.

Segons el metge Albert Estiarte, que des del 2010 ho és també de la selecció femenina, els èxits del seu germà Manel i de l'equip van arribar «després de perdre unes quantes finals, de fer-se més durs i en no tenir el punt extra de pressió que va suposar jugar, a Barcelona, davant de la família i els amics». I els que no van ser jugadors a Atlanta però formaven part de l'equip, es van quedar sense medalla? «No, la federació va tenir el detall de fer-nos una rèplica per a cadascú i també ens va regalar el mateix rellotge Omega que a ells».

Els tretze campions van ser Jesús Rollán, Angel Andreo, Dani Ballart, Manel Estiarte, Pedro García, Chava Gómez, Iván Moro, Miki Oca, Jordi Payà, Sergi Pedrerol, Josep Maria Abarca, Chiqui Sans i Carles Sanz. Sis madrilenys i set catalans, dels quals tres eren de Manresa.

Els que ho vam viure en directe a Atlanta, a pocs metres de distància, no ho oblidarem mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema