Manolo Coloma (Madrid, 1956) va ser entrenador de bàsquet, tant de femení com de base. Amb ell a la banqueta, la selecció estatal va ser campiona d´Europa el 1993. Ara parla de motivació dirigida a l´esport amb vehemència i èxit.

La seva relació amb Manresa ve de temps enrere, no és així?

Crec que la primera vegada que vaig venir aquí va ser fa 32 o 33 anys. El Francesc [de Puig] entrenava llavors al col·legi Badia Solé, que ara crec que és la Joviat. Tenien un equip que va arribar a ser campió d´Espanya cadet, amb Nina Pont i d´altres jugadores. Llavors era seleccionador. Després, fa trenta anys, vam posar en marxa aquí l´equip Segle XXI. Els dos primers anys van ser aquí i el dirigien el Francesc i el Manel [Martínez]. Llavors va passar a la residència Blume de Barcelona i és el gran planter de l´equip estatal, amb Alba Torrens, Anna Cruz i d´altres que van sortir d´allà. Aleshores venia cada mes. Ara feia deu o dotze anys que no ho feia.

Per tant, el boom del bàsquet femení estatal es pot dir que va arrencar a Manresa?

Ara hi ha hagut la plata olímpica, però fa temps que s´hi treballa. El 1993, Espanya ja va ser campiona d´Europa. Durant uns quants anys no hi havia velocitat de creuer i ara s´ha agafat. Ara hi ha una densitat de jugadores que permet que, amb alts i baixos, gairebé sempre estiguem a dalt. Però la bona feina en el bàsquet femení va començar el 1987 o el 88, quan va començar el Segle XXI i es va impulsar el pla ADO. Això triga a donar resultat i ara n´obtenim els resultats.

En la seva ponència ha parlat d´autoconfiança en l´esport. Quina importància ha tingut en l´esport femení espanyol perquè hagi arribat tan amunt?

Ha estat decisiva. La primera clau era que havíem de ser capaços de competir amb els millors. Es va plantejar veure on érem. Quan vam veure què érem, vam començar a entrenar-nos per intentar arribar a ser allò que són els altres. Va caldre trobar gent amb condicions per arribar a aquell nivell. Després, amb molt bons entrenadors, es va anar ajudant i acompanyant la gent perquè veiés fins on podien arribar. L´esport femení a Espanya no era dolent, simplement no sabia què era. Ara, clarament, ho sap perquè ja tenen referències. Una jugadora de bàsquet espanyola sap que si treballa dur no hi ha condicionants genètics que li impedeixin arribar a dalt i ser com Anna Cruz, que triomfa a la WNBA.

Som en jornades mèdiques i existeixen les lesions. Com es potencia l´autoconfiança en aquestes situacions?

Aquest és el gran problema. Quan algú es lesiona gairebé arrenca de zero, perquè deixes de fer coses i sorgeixen els dubtes. El primer que s´ha de fer és recuperar la salut per recuperar el teu patró de moviment. De vegades, fins i tot, cal canviar el patró de moviment i recuperar la confiança. El primer cop que aprens alguna cosa o canvies un hàbit és terrible, però també aprens a canviar i, d´aquesta manera, els canvis següents ja et costen menys. En aquest sentit, el cap és decisiu i és important sotmetre el jugador a entrenaments en què vegi que pot fer. Llavors, més endavant, ja hi ha la competició, en què intervenen els rivals.