Gerard Farrés: «Per a mi, això és un somni, fa dos anys em volia retirar»

Fins al darrer dia va estar en la lluita per al podi, inclús va tenir a prop el segon lloc...

Sí, tenia molts pilots a prop darrere també, com Joan Barreda, i vaig poder ser tercer lloc perquè vaig treure pocs segons a Van Beveren, n'hi ha per estar molt contents. Els dos darrers dies vaig tenir amb mi una gran energia, devia ser la gent que des d'aquí m'enpenyia.

Quina creu ha estat la clau per assolir aquest podi?

Potser la constància, el sacrifici de tants anys, no acabar de llançar mai la tovallola. Sí que m'havia passat pel cap la idea de retirar-me. Fa dos anys vaig dir a l'Anna, la meva dona, que no aguantava més anar amb unes motos que no em permetien ser davant. Volia estar en un equip per competir, que era el més important per a mi, mai no he corregut per diners. Tenia una oferta per ser motxiller de Barreda a Honda però vam tenir la sort de trobar Himoinsa. Semblava que era un aposta arriscada però vam fitxar per 3 anys, aquest és el segon, i gràcies a Déu els he pogut fer un bon retorn de la confiança.

I quina ha estat l'estratègia per confirmar-se entre els millors d'aquesta edició?

Havia de tenir regularitat en una prova que era molt complicada, un dia podies perdre una hora o més i et quedaves fora de la lluita dels de davant. Però jo he anat perdent 5 o 10 minuts, no he tingut unes grans davallades. He assegurat, i tampoc no he volgut fer bestieses com ara intentar guanyar etapes. Recordo que el Marc Coma, alguna vegada, s'havia endut el Dakar sense tenir cap victòria parcial.

Després de descansar i poder celebrar com cal d'aquest Dakar, ja caldrà pensar en el següent. Com se'l planteja?

En tenim moltes ganes, i el desig que tenim és poder continuar creixent. Tenim un any més amb Himoinsa i l'objectiu és també poder disposar d'una millor moto que ens doni més possibilitats, i no ens haguem de jugar tant el físic. No vaig tenir caigudes greus però sí que vaig arriscar moltíssim.

Alguna vegada ha somiat en una victòria al Dakar?

Sí, és clar, però també sé que sóc en l'estructura privada, amb una moto estàndard i no una màquina oficial, de fàbrica. Tot i així, anava veient que podia fer el salt del 8è lloc de l'any passat als cinc primers. Quan hi vaig ser, vaig veure a prop la possibilitat d'anar una mica més endavant, i així ha estat. Però no ha estat un miracle, ni una cosa d'un sol dia, m'he passat tota la cursa del Dakar lluitant amb els primers. He d'agrair el suport dels mecànics, i de tots els companys d'equip, Ivan Cervantes, Antonio Gimeno, Rosa Romero, Dani Oliveras i Antonio Ramos.

La rebuda que ha tingut aquí a l'aeroport ha estat de primera, de guanyador es podria dir...

Sí, això no té preu, tenir la meva família i els amics al costat per a mi és vital, i els estic molt agraït. El gran esforç que he fet durant tots els anys que fa que corro ha estat, en bona part, gràcies a ells, sempre els he sentit a prop.

Viu a Osona, a Manlleu, però a Manresa hi va néixer i encara hi manté molts vincles, no?

Sí, naturalment. És la ciutat on vaig passar una bona part del que és la meva vida, hi tinc la mare, hi tinc la germana, moltes amistats. M'he sentit sempre estimat allà, i és una peça més d'aquest entramat de la meva vida que passa també per Olost, per Santa Maria d'Oló i, en aquests moments, per Manlleu, d'on és la meva dona.

Què va aprendre dels anys de col·laborador, de pilot de suport, de Marc Coma i Chaleco López?

Moltíssimes coses, i del Marc, a ser sempre professional, lluitar al màxim en les curses, no caure en el conformisme. Tot això, tenint gran respecte als companys i rivals.