El Reial Madrid va ratificar el seu domini actual del bàsquet espanyol amb la victòria a la Copa del Rei contra el València per 97-95 en una de les millors finals que es recorden dels darrers anys. El base belga del conjunt taronja Sam Van Rossom va tenir la possibilitat de canviar la història, però el seu triple forçat a nou dècimes per al final no va entrar.
El partit començava amb un ritme intens per a totes dues bandes. El Reial Madrid, fidel al seu joc, buscava transicions molt ràpides liderades per un Sergi Llull que continua en un pletòric estat de forma. Van Rossom no podia aturar-lo i Anthony Randolph era el referent en atac dels blancs (10 punts al darrer quart) tant sota la cistella com llançant des dels 6.75. Al València li costava trobar solucions en atac davant la intimidació de Randolph en defensa i només Dubljevic i San Emeterio evitaven que els blancs s'escapessin. Precisament va ser un triple del montenegrí als darrers segons del primer quart que deixava el resultat de 20-16.
Al València li calien més actors per tal de plantar cara al Madrid i al segon quart va aparèixer la lluita de Pierre Oriola, que, aprofitant que Felipe Reyes no era a pista, agafava rebots en atac mentre que Joan Sastre, amb 5 punts consecutius, i l'etern capità Rafa Martínez prenien el relleu en atac. Malgrat tot, semblava que el Madrid podia trencar el partit, ja que va situar-se amb un 40-30 gràcies, en part, a un Carroll que, amb 8 punts gairebé seguits, tenia una de les seves ratxes habituals. Pedro Martínez va aturar la sagnia amb un temps mort i va donar entrada al sempre lluitador Will Thomas, que va aportar en atac i va mantenir el nivell defensiu. Això, juntament amb alguna precipitació blanca en el llançament, donava vida a un València que arribava al descans totalment viu amb un 47-45 gràcies a un cop de dits gairebé sobre la botzina de l'omnipresent Fernando San Emeterio.
Al tercer quart no va variar gaire la dinàmica anterior que havia tingut el partit. El València tenia molts problemes per aturar el dinamisme blanc i semblava que el Madrid podria trencar el partit en qualsevol moment. Ayón va prendre el relleu anotador de Randolph i Llull i era un autèntic tità en atac (12 punts al tercer quart). A més, la duresa defensiva dels blancs molts cops no sancionada en falta treia de polleguera un València que vivia, en part, dels rebots ofensius d'Oriola i Thomas.
Cinc punts consecutius del balear Joan Sastre (un triple i una cistella de dos punts) apropaven els homes de Pedro Martínez al marcador (65-64). Dubljevic continuava fent molt de mal sota l'anella blanca (va acabar el partit amb 28 punts) i els de la capital del Túria no tiraven la tovallola. Un triple marca de la casa de Sergi Llull al límit de la possessió situava el resultat de 74-71 al final d'un tercer quart molt intens.
El cara o creu final, per als blancs
El darrer quart començava amb un Madrid molt dur en defensa (els àrbitres no van xiular una clara falta de Randolph a Oriola que hauria estat un 2+1 i als darrers segons no van sancionar una més que possible acció antiesportiva de Taylor sobre Dubljevic que hauria pogut ser determinant).
Ara era Carroll qui veia l'anella com una piscina i Pedro Martínez buscava sol·lucions amb l'entrada de Van Rossom per un Guillem Vives molt correcte en defensa però poc decidit en les seves accions ofensives. Els valencians vivien en part de la seva bona feina carregant el rebot ofensiu i de la lluita d'un Sato que feia valer la seva experiència. Semblava que els de Pablo Laso podien trencar el partit quan cinc punts gairebé seguits de Sergi Llull deixaven el resultat de 92-85 quan feia poc més d'un minut de l'inici del període.
Amb 97-93 Dubljevic rebia una falta duríssima de Taylor que de forma poc comprensible no era sancionada com a antiesportiva. El balcànic no errava els tirs lliures i situava els seus a dos punts quan faltaven pocs segons per acabar. En servir de fons, el Madrid feia una passada llarga que Sastre tallava fregant el camp enrere. Els àrbitres van decidir que l'acció era correcta i, després de servir de fons, Van Rossom llançava en una posició forçada quan Rafa Martínez estava millor situat per tirar.
