A finals del passat any a Juan Junquera se li va acabar la paciència amb els pares del futbol base. "Estava a la porteria i escoltava coses que per a mi no tenien cap sentit. Des de la grada estaven insultant a l'àrbitre sense raó. La gent no parava de cridar per ficar zitzània i fins i tot va haver d'intervenir la policia". Porter d'un equip del Pla 2000 de Primera Juvenil i estudiant en el col·legi de la Immaculada, als seus 16 anys Junquera està fastiguejat de veure com molts capítols de violència verbal "es repeteixen pràcticament cada cap de setmana" en els camps.

D'aquestes experiències tan lamentables ha volgut parlar en primera persona en una carta enviada a un diari, on deixa clar com de "cansat" està "d'escoltar insults i amenaces dirigides normalment els àrbitres". I pronunciades per pares i mares que "creuen que els seus fills acabaran jugant en els millors equips d'Europa".

Aquell dia, el del final de la seva paciència, després del partit Junquera se sentia molt dolgut per com s'havien desenvolupat els esdeveniments. "Vaig sortir del camp cabrejat. Fins i tot vaig deixar moltes coses al vestidor i vaig marxar sense dutxar-me. No em podia explicar els fets perquè no havia passat res extraordinari, ni hi va haver massa desencerts de l'àrbitre". Però va acabar havent d'intervenir la policia.

Van ser aquells esdeveniments i les recents notícies de violència al futbol base les que han portat a Juan Junquera, de motu proprio i sense la indicació de ningú, a denunciar públicament fins on ha arribat el comportament dels adults en les categories inferiors d'un esport que és "preciós". Per a ell, de fet, el futbol és més que un esport, encara que no pugui compartir-lo amb els seus pares a la grada "perquè a ells no els agrada la tensió que es genera".

Un impuls el va portar a escriure els seus retrets contra el que es viu als camps d'Astúries, i amb escepticisme "perquè només tinc 16 anys", el va enviar a un diari sense gaire confiança en que fos publicat. Però s'equivocava perquè no sol haver-hi molts joves que vulguin denunciar els mals comportaments que en tan mal lloc estan deixant al futbol infantil i juvenil. "És important acabar amb aquest hàbit", insisteix i explica que en no poques ocasions "la culpa d'una brega no cal buscar-la en el camp, és dels pares, perquè els jugadors en certa manera es comporten millor pel fet que poden ser expulsats". Molts progenitors, diu, "haurien de canviar la seva mentalitat i deixar els seus fills que es diverteixin". Però és difícil perquè "hi ha famílies que pensen que el seu fill serà esportista professional". A ell aquestes maneres l'enfaden. Tant com el fet que "vulguin fer d'entrenadors i directius, quan en el fons són només pares".

Juan Junquera té molt clar per a què practica futbol: "si als deu anys no jugues a la Selecció Espanyola o en els equips autonòmics hauries jugar per gaudir i no per arribar a ser professional". Una lliçó que bé haurien d'aprendre les famílies d'alguns companys, ja que "com a mínim un pare de cada deu creu que el seu fill arribarà a estar a l'Sporting".

Junquera també avisa: tots els comportaments indesitjables d'un pare es reflecteixen en els fills. "En alguns casos diuen als jugadors 'demana al teu entrenador que et posi d'aquesta posició i si no és així cabréate'", incitant a la bronca al vestidor. Flac favor a l'esport. Afortunadament hi ha qui, com Junquera, fan pública la seva vergonya.