Parla i ho fa clar. Als 33 anys, un decenni després de desembarcar al Nou Congost en la seva primera experiència estable a la lliga, Jordi Grimau s'ha estabilitzat com a jugador de complement valuós a l'ACB. Demà s'enfronta al Manresa com a jugador d'un Movistar Estudiantes que ha passat del descens de fa onze mesos a la salvació tranquil·la d'enguany. Opina, amb respecte, però sense miraments, sobre les diferències entre els quatre anys en què va defensar la camiseta vermella i l'actualitat de l'entitat bagenca i no emet judicis gaire desencaminats.
El Movistar Estudiantes ve de guanyar amb claredat l'UCAM Múrcia. Es troben en el seu millor moment de la temporada?
Sí, però la bona dinàmica no només ve d'aquest partit. Vam jugar bé, tot i perdre, contra el Baskonia i l'Andorra. Aquest últim partit ens va apartar de lluitar pel play-off, ja que vam passar d'estar a un partit i amb l'average a favor a situar-nos a tres i a quedar en terra de ningú.
El fet de no tenir pressió, que els play-off i el descens siguin lluny, els allibera o hi ha el perill que es puguin relaxar massa?
Una mica de tot, dependrà dels resultats que fem que sigui una cosa o una altra. Vam començar la temporada sense cap objectiu definit, tot i que el principal era salvar la categoria, després del descens de l'any passat i que el club hagi tingut unes darreres temporades poc estables. Segons el meu punt de vista, al club li ha d'anar bé un any tranquil com aquest, sense gaires variacions de jugadors durant l'any i sense problemes per mantenir la categoria per començar a cimentar el futur.
Personalment, els seus dos darrers partits, amb més de 10 punts, han estat els de més encert de la temporada. Com es troba, ara mateix?
La meva temporada va tenir un moment clau que va ser la lesió que vaig tenir a les costelles. Això em va tallar el ritme i em va obligar a fer una pretemporada dins de la mateixa temporada. En acabat, no és fàcil tornar a agafar el ritme i a atrapar la marxa que porten uns companys que han evolucionat i no han estat parats. De tota manera, estic còmode amb el rol que tinc a l'equip. Jo sé que ofensivament hi ha altres jugadors per als quals hi ha més accions que per a mi, que tenen molts punts a les mans i jo sóc més un element de complement, un paper que em va bé.
De fet, ha encadenat unes temporades no gaire positives, amb el descens del Gipuzkoa de l'any passat i problemes a Múrcia i a Valladolid. Han estat els anys més complicats de la seva carrera?
Hi ha hagut moments de tot. Em van marcar els dos descensos seguits a Sant Sebastià. Fa dos anys va ser per la victòria del Manresa a Madrid i la temporada passada sí que va ser molt dolenta, va anar malament des de l'inici i vam baixar merescudament. Els moments en què perds la categoria sempre són els més difícils.
Abans, vostè havia estat quatre anys a Manresa, en què l'equip sempre va evitar el descens esportiu. Com els recorda, vistos des de la distància del temps?
Doncs agraït per l'oportunitat que em va donar Jaume Ponsarnau de consolidar-me com a jugador de l'ACB. Si no hagués estat pel Manresa, no hauria arribat. I llavors els recordo com a anys de felicitat, d'identificació amb un club, amb la idea de treball, envoltat de molts jugadors de casa, espanyols i catalans, amb els quals vam aconseguir coses xules.
Un any, fins i tot, van entrar a la Copa, tot i que no la van jugar perquè l'Estudiantes, precisament, va exercir de club organitzador.
Sí, és així. Teníem una bona base, amb elements com el Román [Montañez], el Rafa [Martínez], el Guille [Rubio], l'Alfons [Alzamora] o el San Miguel, els quals també ajudaven els estrangers a adaptar-se al club. Amb el temps guardo un bon record d'aquells moments.
En aquell moment hi havia crítiques a l'equip perquè, tot i que se salvava, els partits sovint eren de 50 o 60 punts i no hi havia gaire espectacle. Creu que va ser injust, en aquell moment, vist el que ha passat després?
Cadascú interpretarà aquella època de la seva manera. Aleshores, durant quatre o cinc temporades amb el Jaume, el normal era salvar-se i no es pot tenir tot, aconseguir-ho i jugar sempre bé. Nosaltres sabíem a què jugàvem, teníem identitat, érem generosos amb el club i actuàvem amb entrega. No dic que la gent que hi ha ara no ho faci, i també és cert que la lliga ha canviat molt i hi ha menys jugadors nacionals, però nosaltres coneixíem com era el club, i si calia jugar cansat o lesionat, ho fèiem.
Ha tingut l'oportunitat de seguir partits de l'ICL, aquesta temporada?
Sí, n'he vist uns quants, a part dels que mirem quan ens hem d'enfrontar contra ells, en les prèvies. És una temporada típica d'un equip que es troba en la zona baixa i que adquireix una dinàmica negativa. Actualment es fan apostes per jugadors estrangers, n'hi ha molts a la lliga, i poden sortir bé o malament. A nosaltres, l'any passat, a Sant Sebastià, ens va passar una cosa similar, els jugadors són nous i costa que s'adaptin. Em sap greu veure l'equip tan a baix i amb un entrenador de tan nivell com és Ibon Navarro, però potser no s'ha encertat en la confecció de la plantilla, tot i que ho dic vist des de fora i amb molta prudència.
A Manresa hi ha el debat sobre si cal que l'equip tingui més jugadors de casa i no tants estrangers. Veig que vostè és d'aquest parer.
Sí, però tampoc no és fàcil perquè no hi ha tant per escollir. És veritat que per a un equip com el Manresa, que lluita per evitar els últims llocs, tenir jugadors amb un compromís suplementari et pot donar uns triomfs que, quan en necessites dotze o tretze per salvar-te, són essencials. La meva experiència, amb els anys que vaig estar allà, diu això, però tampoc no sóc a dins per saber les possibilitats que tenen d'accedir a una sèrie de jugadors, ni quina és la política del club.
