Els peus d'Abel Ávila (Sant Joan de Vilatorrada, 1977) han trepitjat estadis d'atletisme d'arreu del món. Va estar als Jocs Paralímpics de Sydney 2000, Atenes 2004, Pequín 2008 i Londres 2012 i ha pogut notar l'energia d'una medalla olímpica sobre el seu pit. Les seves poderoses gambades i una voluntat estoica el van impulsar a lluitar amb el vent, a batre's amb els millors corredors, i a provar els límits del seu cos.
Ávila, juntament amb el seu germà Ignasi, també medallista olímpic, i la seva germana, pateixen la retinosi pigmentària, una malaltia que provoca una pèrdua progressiva del camp visual fins a formar una visió en túnel, i una lenta capacitat per adaptar-se a la foscor. Però malgrat els problemes visuals, sempre ha lluitat per allò que es proposava i per demostrar que podia complir els seus somnis i esdevenir un dels millors atletes espanyols.
Però la trajectòria immaculada d'Ávila es va forjar de rebot, gràcies al fet que Manresa va ser la seu d'uns campionats d'Espanya de cecs i deficients visuals. El santjoanenc va presenciar, juntament amb el seu germà, una competició que els va canviar la vida. «La passió per córrer ja la tenia de petit, però no m'atrevia a fer el pas i fer atletisme. Vaig veure els campionats i gent amb discapacitat corrent i fent atletisme de molt nivell, i vaig pensar: per què no puc ser un d'ells?».
Aquesta va ser l'espurna que va fer encendre el foc de l'atletisme a l'interior d'Ávila. A partir d'aquí, una ascensió meteòrica que el va conduir a guanyar la medalla de plata en els 800 m als Jocs Paralímpics de Sydney (2000) i l'or en els d'Atenes (2004). Va aconseguir l'or també en el Campionat del Món de Lille (2002) en 800 m i en 1.500 m, en el Mundial de Quebec (2003) en 4x400m, i en la mateixa categoria en el Mundial d'Assen (2006). També va emportar-se guardons en el Campionat Europeu de Bialystok (2001) i el d'Assen (2003), i un llarg etcètera. A més, va batre quatre rècords mundials: el de 800 m (1994), el de 1.500 m, aconseguit a l'estadi de Montjuïc en una prova on competia amb esportistes sense discapacitat (2006), el de 5.000 m (2004) i el de 10.000 m (2010), aquest últim en el campionat català.
A Sydney es va sentir per primer cop com un atleta de màxim nivell. «En els Jocs Paralímpics, és l'únic moment en anys que et sents un esportista d'elit». En aquells Jocs va trencar murs que s'aixecaven dins seu. «Vaig tractar amb gent que tenia discapacitats físiques, intel·lectuals, cerebrals... No havia estat mai amb persones amb tantes discapacitats. Jo tenia un escut i pensava: pobret de mi que tinc problemes a la vista, i t'adones que existeix gent que li faltaven les cames, les extremitats, que anaven amb cadira de rodes, que tenien una paràlisi cerebral i tenien ganes de viure. A mi em deien de sortir i no em volia moure de casa, estava aïllat. I l'esport em va ajudar a descobrir un nou món».
A Atenes va tastar el dolç sabor de l'or. Des de Sydney, s'havia marcat com si fos gairebé una obsessió malaltissa el repte de ser campió paralímpic. «Quan em van penjar la medalla em va envair una sensació de pau, ja la tenia, em podien superar els rècords que havia fet però la medalla era meva i la tindria sempre amb mi. Només m'entrenava pensant en l'or, i quan el vaig tenir no m'ho creia. Em feia vergonya pujar al podi, i no sabia què fer... Al final, vaig saludar com feia la resta».
Mirall per als joves
Ara té 40 anys, una motxilla carregada fins dalt de somnis complerts i cap meta per travessar. «Ja he aconseguit tot el que volia fer», reconeix Ávila. Fa dos anys que va deixar de treure's la llicència amb l'Avinent Club Atlètic Manresa, però segueix vinculat amb l'entitat, capficat per no perdre el fil d'aquest esport que tant l'apassiona. Hi ha setmanes que s'entrena gairebé cada dia, no descansa ni diumenge. Però ho fa per pur entreteniment, perquè no sap viure sense galopar amunt i avall, la suor incrustada al front i el cor accelerat.
També es dedica a aconsellar el nou planter d'atletes manresans que pugen amb força amb l'anhel i l'empenta de superar-se contínuament, i hi ha dies que s'entrena amb els cadets i els juvenils. «Els puc ensenyar que s'ha de treballar de valent per aconseguir les coses. Ens ajudem entre tots, els grans als joves i els joves als grans. Em va bé que em donin canya».
Entrenar-se amb els joves li injecta dosis d'il·lusió i energia. «Tinc 40 anys, ja ho he fet tot i et vas apagant. Poder compartir entrenament amb atletes joves em dóna vitalitat. M'ajuda a dir-me a mi mateix que encara tinc gasolina, i que la il·lusió mai s'ha de perdre». Reconeix que, de vegades, se sent com un mirall per als joves del club. «Parlen amb mi i em demanen com vaig viure els Jocs Paralímpics. Els explico que vaig començar igual que ells i que és essencial treballar dur per assolir els reptes que et proposis. Crec que s'emmirallen en mi, i per poc que els pugui ajudar estaré molt agraït». Quan ets jove necessites que t'ajudin.
En una caixa de sabates guarda el botí format per un fotimer de guardons dels campionats de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món. Fa un any que les dues medalles olímpiques les té exposades al menjador de casa, al costat d'una fotografia de la seva neboda. Per recordar cada dia que va tocar el cel, que va tastar el gust dels somnis fets realitat, i malgrat els problemes visuals, va decidir perseguir la llum en el seu món de foscor.
