És difícil trobar, si no es tracta d'equips d'Eurolliga, conjunts que es passin tan bé la pilota com l'Iberostar Tenerife». Aquesta asseveració que va fer ahir el tècnic de l'ICL Manresa, Ibon Navarro, defineix clarament el nivell d'excel·lència que ha aconseguit el seu rival de demà, l'últim a la lliga, aquesta temporada. El CB Canàries era a la lliga LEB 2 (l'actual LEB Plata, tercera categoria del bàsquet estatal) ara fa tot just deu anys. En aquest període, ha sortit del pou, s'ha consolidat a l'ACB gràcies a la compra de la plaça del Lucentum Alacant i, el mes passat, va aconseguir el primer títol europeu de la seva història, la Lliga de Campions de la FIBA.
A part dels diners públics que solen aconseguir els equips canaris gràcies a les aportacions generoses d'institucions com els cabildos, seria injust no destacar la tasca que s'ha fet des de la direcció esportiva del club per arribar a la situació actual. Demà, una victòria li pot permetre encarar els play-off amb l'avantatge de pista a favor, després d'haver-se imposat al Barça al Palau dijous. De fet, ha der-rotat els blaugrana en els dos enfrontaments d'enguany i també va vèncer el Reial Madrid a casa i es va classificar per a la Copa del Rei. Com ha estat el camí d'aquests deu anys fins a l'elit.
Aniano Cabrera, persona clau
Si hi ha un responsable principal del creixement del CB Canàries és el seu director esportiu, Aniano Cabrera. Ell encara no hi era fa una dècada, quan l'entitat era a la tercera categoria i va ascendir a la LEB Or amb elements que després actuarien a l'ACB com JakimDonaldson, Jaime Heras i Levi Rost. Va arribar-hi el 2010, un any important per a l'entitat, ja que es va fusionar amb el CB Tenerife i es va traslladar a l'actual seu social, al pavelló Santiago Martín, a San Cristóbal de la Laguna, conegut a tota l'illa com L'Hamburguesa per la forma exterior que té. Era el final de tot un seguit de fusions que havien durat vint anys, des de l'última vegada que el Canàries havia estat a l'ACB i, fins i tot, havia actuat a la Copa Korac.
Ascens als despatxos
L'equip va ser dos anys més a la LEB Or i va aconseguir el títol la temporada 2011-12. Aleshores ja existia el problema d'assumir el pagament del cànon per pujar a l'ACB, i els insulars van idear una manera per aconseguir el mateix objectiu: comprar la plaça d'un equip ACB. Així, pagant uns 2,6 milions d'euros tenia lloc entre els divuit grans del bàsquet estatal.
Des del punt de vista esportiu calia consolidar l'equip, que no perdés la categoria immediatament i, des dels despatxos, Cabrera no es va tornar boig. Va mantenir gairebé la mateixa plantilla amb la qual havia assolit l'ascens. Homes com els esmentats Donaldson, Heras i Rost, i d'altres com Nico Richotti, Fotis Lampropoulos, Jesús Chagoyen i Richi Guillén van seguir a l'equip. En van arribar d'altres que tenien experiència a la lliga, com el pivot Blagota Sekulic, el base Ricardo Úriz, l'ala Saúl Blanco i el base Carles Bivià. Amb el mateix tècnic, Alejandro Martínez, l'equip va tenir una permanència tranquil·la.
Estabilitat fins a l'estiu passat
En les temporades següents, l'Iberostar ha mantingut una gran estabilitat. Mai no ha tingut problemes per mantenir la categoria, i s'ha basat en els mateixos jugadors abans esmentats. Cabrera n'ha incorporat molts de coneguts a l'ACB, com Javier Beirán i Ian O'Leary (Gran Canària), Xavi Rey (Sevilla), Joseph Jones (CAI Saragossa) i Salva Arco (Manresa), amb molt poques apostes de risc.
La temporada passada va caldre una sacsejada. Alejandro Martínez, un home de la casa, va deixar el seu lloc a Txus Vidorreta, després d'un mal inici d'any, i aquí va arribar el salt de qualitat de l'equip, sobretot l'estiu passat. Ja hi havia a la plantilla homes amb trajecte a la categoria, com Rodrigo San Miguel i Davin White, tots dos ex del Manresa, i el director esportiu va buscar producte nacional per aconseguir una plantilla que s'acoblés amb rapidesa entre ella i a la competició.
Van arribar Fran Vázquez (Unicaja), Giorgos Bogris (Andorra), Marius Grigonis (Manresa), Fer-ran Bassas (amb passat al Joventut i aleshores a la LEB, a l'Oviedo) i, a mitja temporada, un clàssic com Tariq Kirksay. Amb alguna aposta que ha resultat encertada, com la de l'ala Aron Doornekamp (Frankfurt) i la consolidació d'altres que ja hi eren l'any passat com Abromaitis (Braunschweig), el Tenerife és un equip cohesionat, rocós, solidari i que, com diu Navarro, es passa la pilota de cine. Deu anys ben invertits.
