«Pensava que arribava a un país on tot estava ben organitzat com Alemanya, i ja veus tot el que m’he trobat». És la reflexió que fa Albert del Hoyo, un jove basquetbolista manresà de 24 anys que mira de fugir d’una teranyina impensable des de l’estiu passat, quan va emprendre la seva primera aventura a l’estranger. Del Hoyo intenta escapar-se de l’estafa d’un club alemany de quarta categoria, els Westfalen Mustangs, una entitat de la ciutat de Rheda-Wiedenbrück, prop de la conca del Ruhr, en una de les zones amb més recursos d’Europa. El seu equip actual, a part de fer-li passar molts maldecaps, encara li deu 4.000 euros, i ell prova de recuperar-los sense poder sortir del país.

Tot va començar quan Del Hoyo, format a les categories inferiors del Bàsquet Manresa i amb 24 segons d’experiència a l’ACB la temporada 2009-10, a la pista del Barça amb el conjunt del Congost, va decidir anar a jugar a l’estranger. Després d’haver actuat al Sant Nicolau (vinculat del Manresa), el Martorell, el Vic i l’Igualada, ja havia intentat l’aventura abans, i ara era el moment. «Amb el meu agent, Sebastián Arrocha, vam triar els Westfalen Mustangs perquè era un equip en expansió, que havia anat pujant de categoria cada any i que feia temporades que no perdia cap partit. Es trobava a 2a Regionalliga, l’equivalent a Copa Catalunya, amb aspiracions de pujar al que aquí seria la lliga EBA».

Del Hoyo va mirar si podia continuar a Alemanya els seus estudis de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, però no va trobar cap centre a la zona que tingués conveni amb els catalans, amb la qual cosa va pensar de dedicar-se a jugar i, un cop instal·lat, ja veuria com aniria tot.

Impressió equivocada

Del Hoyo relata que «el club era dirigit per Florian Eichstädt, un personatge amb qui vaig contactar temps enrere i semblava molt correcte i amistós, i la seva mare, Dagmar. Vam anar a la ciutat amb els meus pares per conèixer-la, i ella va dir a la meva mare que no patís, que em cuidarien».

La realitat, però, va ser molt diferent. Del Hoyo es va poder instal·lar en un pis que Eichstädt havia llogat a un tercer com a pas previ a la instal·lació en un mobile home, «una mena de bungalou gran». Aquests, però, no van estar mai a la seva disposició. A més, «el primer pagament ja va arribar tard, com els següents fins al gener». La quantitat que li deuen són tres mesos, bonus, viatges de Nadal, agost i abril, i la indemnització que volem demanar per tots els danys causats». És a dir, uns 4.000 euros.

Baralles i tot

Perquè els danys són molts i diversos. A part de no cobrar el salari, alguns dels companys de Del Hoyo van haver d’anar d’hotel en hotel perquè eren expulsats per impagament. Van viure en pisos per a refugiats. «L’aigua hi sortia de color marró, sense rentadora i a 30 quilòmetres de la ciutat, amb la qual cosa s’havien de pagar ells mateixos la gasolina». Tots van anar desfilant pel pis de Del Hoyo, un pis del qual Eichstädt els va intentar fer fora de males maneres. «Va entrar un dia amb una altra clau que tenia i ens va voler fer fora a empentes dient que el pis era seu. Hi va haver una baralla important, es va endur electrodomèstics i va arribar a amenaçar-nos amb l’arribada d’un suposat policia».

Al final van resistir ell, el també català d’ascendència georgiana Temur Kiknadze i els canadencs Kris Douse i Reggie Smith. «Ens dóna 150 euros perquè ens oblidem de tot, però els canadencs amb això no en tenen ni per anar a Frankfurt a buscar el vol de tornada. Ara estem bé, però no marxem d’aquí perquè tenim por que si ho fem no recuperem els diners».