Kilian Jornet va protagonitzar la notícia més comentada dilluns passat, quan es va saber que havia ascendit a l'Everest i tornat a baixar fins al camp base avançat en només 26 hores. Les gestes del ceretà deixen tothom amb la boca oberta, i encara més sabent que era possible que ho tornés a intentar per completar un descens escapçat per culpa d'un inoportú virus estomacal.

Entre les informacions sorgides arran d'aquesta fita hi havia les que comparaven la manera de pujar muntanyes de Jornet amb l'escalada tradicional als cims de 8.000 metres de l'Himàlaia. Molts es preguntaven com era possible que ell ascendís al cim més alt del món en poc més d'un dia, sense oxigen artificial i sense cordes fixes, quan habitualment es triga com a mínim quatre dies, amb expedicions de més d'una persona i amb molt més material.

En un país de grans escaladors com el nostre és fàcil trobar veus autoritzades en la matèria, com les dels escaladors bagencs que van formar part de l'expedició que va fer el cim de l'Everest el maig del 2000. La conclusió de tres d'ells, l'aleshores cap del projecte, Jordi Camprubí, Ton Bahí i Joan Belmonte, un dels que va fer cim, és clara. Kilian Jornet és un personatge especial, amb unes condicions físiques extraordinàries i no imitables. Es tracta d'un avançat al seu temps, capaç de dur a terme ascensions ràpides amb el mínim material possible, però que és difícilment imitable i molt menys comparable amb les expedicions tradicionals, ja sigui per la dificultat de les vies per les quals passa, com per la mateixa filosofia de les respectives aventures.L'avís de la muntanya

Així, Jordi Camprubí opina que «el que va fer només ho pot dur a terme un fora de sèrie com és ell. De tota manera, el que va fer és més valorable des del punt de vista de l'esport que ell domina, les curses de muntanya, que no pas des de l'alpinístic. Abans que ell també hi ha hagut gent que ha pujat per zones complicades en poques hores. A més, crec que va modificar el seu recorregut i va evitar trajectes més difícils, com els que passen pel corredor de Norton o de Hornbein».

Tot i la gran capacitat de Jornet, però, Camprubí també remarca que «la muntanya sempre avisa. A 7.700 metres a ell li va agafar mal de panxa i, més tard, després de fer el cim, la seva situació física no li va permetre retornar al punt de partida com ell volia. L'Everest li va dir 'no et pensis que baixaràs tan fàcilment'».

Camprubí avisa que «hi podria haver la sensació que el que ha fet és fàcil, que ha pujat com si res, i no és així. Abans va fer la tasca d'aclimatació i va ascendir al Cho Oyu. Tot i això, ha fet una aposta molt forta, i la por és que sigui un mal exemple per a gent que no està tan preparada i que vulgui fer el mateix».

El manresà recorda que «l'himalaisme té molts valors. La muntanya es fa a poc a poc, es comparteix l'experiència amb els companys i es gaudeix del paisatge. Ell va arribar al cim de nit i no devia veure res. La manera d'entendre el muntanyisme ha canviat molt de 40 o 50 anys cap aquí».

Així, «hi pot haver la tendència a frivolitzar els ascensos i hi cal diferenciar entre el gran públic i l'alpinisme de compromís, que encara es fa. Cada any, per exemple, s'atorga un premi, el Piolet d'Or, i mai no sol anar a personatges coneguts, sinó a gent que obre vies o passa per llocs verges o pels quals mai no ha passat ningú».

La diversificació de la muntanya

Un altre dels alpinistes que mostren admiració per Kilian Jornet és Ton Bahí, que ratifica la idea que «no té res a veure el que fa ell amb el que podem fer nosaltres. Avui en dia el muntanyisme s'ha diversificat i té moltes facetes, és molt diferent al de la dècada dels 60, per exemple, en què la gent feia de tot, però potser res del tot bé. Ara hi ha més especialització, com escalada en paret, expedicions més llargues o més curtes. Ara sembla que hi càpiga de tot i és molt difícil saber on encasellar el Kilian». Segons el seu punt de vista, seria com «voler posar en un sac la gent que fa marxa atlètica i les curses en ruta. En tots els casos es fa atletisme, en circuits semblants, però no tenen res a veure».

Per a Bahí, tot això «té una part positiva i una altra de negativa. La bona és que es promou la natura i la pràctica del nostre esport, però la dolenta és que la gent s'hi aproximi d'una manera massa superficial. Els entrenaments per dur a terme un projecte d'aquestes característiques són imprescindibles i la por és que la gent vulgui imitar el que fa ell, de pujar al Mont Blanc amb vambes i calça curta».

L'estil més pur

Un dels que va trepitjar el cim de l'Everest el 2000, Joan Belmonte, també mostra la seva «admiració per una pujada que no és habitual. Ell sempre es mostra molt fidel a un estil, el que va pregonant, el de portar el mínim material possible per assolir les seves fites. Per a mi és un avançat al seu temps, però no es pot comparar amb altres maneres que es tenen d'escalar».

Belmonte reconeix que Jornet busca «l'estil més pur. Cadascú pot afrontar la muntanya de la manera que li vagi millor. Hi ha unes normes ètiques, però no hi ha regles i les aportacions com les seves sempre són ben rebudes». Com els seus companys, tem un efecte imitació ja que «pots pensar que jugaràs a futbol com Messi, però ell té unes qualitats que tu no tens. Kilian també té unes qualitats excepcionals».