La pista de bàsquet de La Salle Manresa encara era al carrer dels Esquilets, a l´antic col·legi, quan Ton Perarnau, als 15 anys, va començar a jugar. Des de llavors, no ha deixat d´estar vinculat al club, i ja en fa 67 anys. Perarnau, que té 82 anys, és un dels històrics de l´entitat, on ha fet tots els papers de l´auca; ell serà el pregoner de la 47a Nit de l´Esportista de Manresa, on parlarà de l´esport en general amb apunts de la seva Salle, és clar.

Després de fer el preceptiu servei militar al Marroc, Ton Perarnau va haver de deixar el bàsquet per problemes físics. Tenia 25 anys i aquesta circumstància el va portar a asseure´s a les banquetes dels equips base de La Salle com a entrenador. Ser directiu va ser el pas següent, i fins ara. Perarnau recorda que fins i tot «vaig ser president en funcions després de la dimissió del Francesc Garcia. Jo era el vicepresident i la federació va dir que reglamentàriament jo havia d´ocupar la vicepresidència encara que fos de manera temporal. Menys tresorer, he estat en tots els llocs possibles d´una junta. També he fet molts anys de delegat del primer equip i darrerament tenia la funció de delegat de camp. Tot això sense oblidar que he estat un periodista amateur com a cronista del club. Això m´ha servit per fer servir l´ordinador del cap. El traumatòleg Jordi Puigdellívol em va recomanar que no ho deixés perquè va bé per a la memòria. La feina de delegat de camp potser l´aniré aparcant perquè ara tinc molta artrosi i haver de sortir a la pista per eixugar la suor, potser ja no em toca. El Salvador Mallofrè serà el meu substitut tot i que jo estaré allà, els àrbitres ja em coneixen...».

Ton Perarnau n´ha viscut de tots colors a La Salle Manresa. Com a bons records li queden, sobretot, «els ascensos del primer equip i quan vam jugar a Segona Divisió, a l´anomenat Trofeu Gonzalo Aguir-re. També tinc una gran satisfacció d´haver viscut de prop un subcampionat d´Espanya infantil amb Francesc Cañellas d´entrenador l´any 1976 i amb Jordi Freixanet com a jugador». Un altre record és per a Ton Perarnau la «lluita que vam tenir amb els provincials per a la construcció de l´actual pavelló. Vam haver d´insistir molt perquè no hi havia manera d´aconseguir-ho».