La part nord-est del Nepal ja és com el passadís de casa per a l´avinyonenc Raül Corominas, Rusky. Durant tres primaveres ha recorregut el país i prova de conèixer-lo des de tots els punts de vista. L´any passat va decidir amarar-se de les diferents cultures i dels pobles de diverses valls. Enguany, el repte era diferent: pujar tants cims com fos possible i fer-ho en solitari. Els límits de Corominas es van posar a prova durant un mes en què va continuar configurant el calidoscopi que és el país asiàtic.

L´objectiu d´enguany era enllaçar la zona del Khumbu, on hi ha les grans muntanyes com l´Everest, i la del Rolwaling, més a l´oest. «Però dins d´aquest repte n´hi havia quatre o cinc de més petits. Entre ells, el de trobar muntanyes d´entre 5.500 i 6.000 metres i pujar-les. No ho vaig poder fer amb una, la del Nangpa La, perquè després del terratrèmol del 2015 els deu darrers quilòmetres eren impossibles per a algú que el volgués afrontar en solitari, però sí que en vaig pujar onze o dotze, algunes de més conegudes i d´altres que no tant». L´intent més complicat, però, era afrontar-ho tot en solitari, la qual cosa va revestir de més duresa el trajecte des del punt de vista físic i psicològic.

La soledat

Perquè després d´una aventura, la del 2016, en què havia pogut compartir experiències amb els diferents pobles nepalians, la del 2017 ha estat diferent. «Ha estat dur psicològicament. En els moments en què havia de fer nit en una tenda em costava dormir perquè la voluntat d´anar lleuger de pes va provocar que anés just de roba i de menjar. A més, havia de fer les muntanyes molt ràpidament, ja que al migdia el cel es tapava i ja no es podia pujar». L´experiència que n´ha extret ha estat que, «en futures ocasions, ho faré acompanyat. Per a reptes tan complicats com aquest, ho necessites».

A la zona del Khumbu va fer aclimatació en alçada durant poc temps, a 5.100 metres. Després va baixar fins a la població de Namche, on va trobar l´expedició de Núria Picas, Xavi Betriu i Salva Figueras, que anava a fer el Makalu. A la manresana la va retrobar dies després a Kàtmandu, quan es recuperava de la pneumònia que va posar fi a la seva aventura. Després es va dirigir al camp base de l´Everest, a visitar Fer-ran Latorre, tot i que entremig va anar fent colls de 5.400 metres en amunt com el Renjo La i d´altres. «Són pics que no fa ningú, perquè la gent va a fer els vuitmils del costat, però despertar-me i tenir aquelles vistes, de l´Everest, del Lhotse i de tots els altres grans colossos em generava cada dia un gran benestar».

Els dies següents, va continuar pujant muntanyes com els Chukung o el Tashi Lapsa, i va travessar el Cho La Pass. Però el seu estat físic ja era precari, després de dies de fred i pluja i d´intentar ascensos ràpids. En el pas del Khumbu al Rolwaling es va retrobar amb els seus amics de l´any anterior, els xerpes.

Entre el passat i el present

Va ser en aquesta segona part del viatge quan es va retrobar amb el Nepal de l´any passat, amb la gent dels pobles i amb fets, per a ells, històrics. Així, «el dia que vaig arribar a l´enclavament de Bedding hi havia una gran festa perquè hi arribava la telefonia mòbil. Els de Telecom Nepal hi instal·laven una antena i van muntar una gran festa. Era impactant veure com aquella gent tan rupestre s´emocionava amb la nova tecnologia».

Perquè el país dels xerpes «s´està despoblant. Aquell dia només hi havia dones i ancians. Els joves van a pujar muntanyes. Els dos mesos de temporada alta poden guanyar 5.000 dòlars, que per a ells són molts. A més, els joves van a estudiar a Kàtmandu. Només el turisme pot evitar que allò quedi buit». Un turisme que no hauria de malmetre un país que considera «autèntic».