Sembla que fos ahir, però ja han passat 25 anys i tota una generació no en té consciència perquè no va viure aquell instant. El 25 de juliol del 1992 Barcelona va dir, literalment, «Hola» al món i es va disposar a celebrar uns Jocs llargament esperats i desitjats i que ajudarien a fer canviar moltes coses. Tant per a la ciutat, com per al país, com per a l´activitat esportiva a casa nostra, aquella cita va ser un gran impuls. Barcelona va establir una marca al món que encara dura, les seves instal·lacions van créixer exponencialment i en la població va instal·lar-se un esperit d´eufòria i d´optimisme que tindria recorregut, malgrat les posteriors crisis econòmiques.

Per a l´esport de casa nostra, Barcelona 92 també va representar una empenta. Abans d´aquella cita un total de catorze competidors de les nostres comarques havien estat olímpics. A la capital catalana, a més de Manel Estiarte, que assistia als seus quarts Jocs, van estrenar-se-n´hi tres més, Pep Guardiola i els piragüistes Marc Vicente i Pere Guerrero. Només en els tres posteriors, a Atlanta, Sydney i Atenes, se n´estrenarien deu més, gairebé els mateixos que en cent anys d´història. A la ciutat australiana, a més, es va batre el rècord de participació, amb un total de vuit, i els èxits hi van ser presents. A l´or de Guardiola i la plata d´Estiarte a Barcelona 92, s´hi afegirien els títols de tres waterpolistes a Atlanta 96 (novament Estiarte, Carles Sanz i Jordi Payà), la plata del futbolista sallentí Gabri a Sydney 2000 i la segona posició del ciclista ceretà Josep Antoni Hermida a Atenes 2004.

Factors econòmics

L´augment de la participació i dels èxits dels nostres esportistes va provenir directament de la inèrcia de Barcelona 92 en diversos sentits. D´una banda, aquella oportunitat va despertar un esperit esportiu en la població, que va començar a girar-se cap a una sèrie d´activitats a les quals fins aleshores no s´havia fet gaire cas. Si hi ha més base, hi ha més possibilitat que surtin bons practicants i, per tant, olímpics. A més, els que ja feien esport d´elit van coincidir amb l´activació de diversos projectes per part de les empreses i les institucions. L´anomenat pla ADO va suposar una injecció de diners necessària per tal que els esportistes poguessin dedicar el màxim de temps possible a competir, i no a treballar en altres ocupacions.

Els Jocs de Barcelona van suposar una explosió per a la representació espanyola, que va aconseguir un total de 22 medalles, de les quals 13 van ser d´or. Quatre anys abans, a Seül 88, només n´havien obtingut quatre, una d´or, el mateix nombre de títols de Los Angeles 84. A la ciutat californiana es van recollir cinc metalls. L´esport espanyol va fer un salt endavant i es va estabilitzar en la quinzena de podis, malgrat el descens a onze de Sydney 2000.

Vaques magres

És un fet significatiu que aquest cap de setmana s´hagi disputat l´estatal d´atletisme a Barcelona. També va passar el 1992. Aleshores es va fer al remodelat Estadi Olímpic Lluís Companys. Aquest cop s´ha hagut de fer al Joan Serrahima, molt més petit. Una gran part de les instal·lacions, com aquesta mateixa, es troben infrautilitzades per a una pràctica esportiva, sobretot en disciplines no tan massives, que necessita un nou impuls. Com ha dit aquests dies en diverses entrevistes el conseller delegat d´aquells Jocs, Josep Miquel Abad, ara mateix no seria possible una altra Barcelona 92 per diferents motius, principalment polítics, de falta d´entesa entre les institucions, i econòmics.

Així, un 25 de juliol com aquest, quan fa 25 anys que tots érem «Amics per sempre», com deia el tema oficial dels Jocs, cantat per Josep Carreras i Sarah Brightman, hem descobert que les coses no duren tota la vida i recordem amb malenconia aquell moment.