Amb 21 anys i un darrere l´altre, el santpedorenc va guanyar, l´any 1992, la Copa d´Europa, la lliga i l´or olímpic. En aquell moment, Guardiola no volia comparar els èxits aconseguits: «La Copa d´Europa és una cosa i la medalla d´or n´és una altra. El que passa és que potser a l´olimpíada no hi tornaré i de copes d´Europa esperem guanyar-ne més», afegint que «la pressió a la Copa d´Europa era molt més gran. En el moment de sortir a Wembley estava tranquil, molt tranquil. Però uns minuts abans, a l´autocar que ens portava al camp, estava com un flam. Sentia música però no sabia ni què escoltava, mirava al carrer i no veia res. Al vestidor em vaig centrar».

Segons el propi Guardiola, amb la selecció va ser diferent: «Una vegada vam ser a la final, estàvem força convençuts que guanyaríem. El que sí que em va sorprendre va ser l´ambient del Camp Nou. Els companys em preguntaven si s´ompliria i els assegurava que no, que era una instal·lació molt gran i que costava molt no veure-hi forats. Però la realitat va ser impactant».

La selecció de futbol va viure aliena a l´ambient olímpic de Barcelona, jugant molts partits a València: «Vicente Miera, el seleccionador, no ens volia deixar anar a la cerimònia inaugural. Vam haver d´insistir i al final va cedir. A València ens van animar força, però jo m´hauria estimat més jugar a Barcelona», deia Guardiola. En referència als tres grans títols del 92, Guardiola comentava que «repetir una temporada com aquesta és gairebé impossible. Has de ser competitiu, però sempre campió...».

Sense dubtes

Després del partit amb Polònia, el santpedorenc declarava que «dubtàvem de les nostres possibilitats en els dies previs als Jocs; no sabíem com respondria un bloc de vint jugadors amb poca cohesió. Però el 4 a 0 davant Colòmbia ens va confirmar que podíem anar a totes». Del seu rendiment a la final , Guardiola deia que «no he entrat gaire en joc. Però en aquest equip tots som importants, i, per això, quan un no està gaire fi els altres l´ajuden a refer-se».

Guardiola va ser un dels jugadors més sol·licitats per la premsa al final del partit amb Polònia. El santpedorenc va dedicar el triomf «a la meva família i als meus amics de sempre». Una allau de voluntaris que requerien l´autògraf i una foto amb el santpedorenc.

Un mes després d´aconseguir l´or olímpic, el poble de Santpedor va sortir al carrer per homenatjar un dels personatges que han situat el nom del poble més amunt, no només per aquell 912, sinó posterioment pels molts èxits aconseguits amb el Barça.

Una final històrica al Camp Nou

Amb unes 95.000 persones convertint el Camp Nou en una olla a pressió, el santpedorenc Pep Guardiola i els seus companys de la selecció estatal sub-23 van fer història el 8 d´agost del 1992. Per primer cop, Espanya aconseguia la medalla d´or olímpica en futbol i, en el cas concret de Guardiola, era el primer esportista bagenc que es penjava l´or en uns Jocs.

La final de futbol de Barcelona 92 va ser contra Polònia. S´acostava el minut 90 i tot feia pensar que el 2 a 2 que reflectia el marcador portaria a la pròrroga. El temps reglamentari estava a punt d´exhaurir-se. Albert Ferrer va treure un córner des de la dreta, la pilota va quedar morta a la frontal de l´àrea i Luis Enrique va engaltar un tret duríssim amb tota l´ànima, però va topar contra la fèrria defensa polonesa, que va esmorteir l´esfèrica. Però per allà passava el gadità Kiko, que va recollir aquell regal diví per superar amb mestria el porter Klak, davant la desesperació dels jugadors polonesos, que no van poder reaccionar. Llavors, el Camp Nou va embogir, era el 3 a 2 que donava l´or a Espanya.

El santpedorenc Pep Guardiola va tornar a ser el timó d´un equip format per Toni, Ferrer, López, Solozábal, Abelardo, Lasa, el propi Guardiola, Berges, Luis Enrique, Kiko i Alfonso; també va jugar Amavisca, que va entrar per Lasa al minut 52.

Quatre gols a la represa

Espanya va començar amb empenta i al minut 11 de joc ja havia disposat de dues bones ocasions, un xut creuat de Ferrer amb el porter ja abatu i un cop de cap de López que va anar al pal. Però, a partir del quart d´hora, els polonesos es van anar situant sobre el camp i el domini va passar a ser més altern. En el darrer alè del primer temps, en una acció de contracop, Polònia es va avançar amb un gol de Kowalcyk, en superar Toni amb un xut creuat.

Encoratjat pel públic, el combinat estatal va sortir a la represa disposat a donar la volta al marcador. Va anar a l´atac sense descuidar la defensa tenint en compte els perillosos contracops de l´equip polonès. Espanya va anar tancant el seu rival i creant bones ocasions de gol. Així, al minut 19 va arribar la igualada. Guardiola va treure una falta des de l´esquer-ra i Abelardo va rematar al fons de la xarxa a prop del segon pal.

Aprofitant la inèrcia de l´empat, Espanya va continuar assetjant la porteria de Klak i, sis minuts després, Kiko va avançar el seu equip en aprofitar un dubte de la defensa polonesa. El Camp Nou s´enfonsava. La medalla d´or ja es veia penjant dels jugadors espanyols. Polònia estava contra les cordes però Espanya no ho va saber aprofitar i el 2 a 2 no va tardar en arribar. A la mitja hora de joc, Staniek va refredar l´estadi del Barça amb el 2 a 2, que va ser acollit amb una eufòria desbordada a la banqueta visitant. Quedava un quart d´hora i els dos equips van continuar lluitant per a la victòria. El gol d´Espanya podia haver arribat molt abans que Kiko marqués el 3 a 2 definitiu, ja al minut 90, quan s´ensumava la pròrroga.