En termes numèrics les derrotes no són positives, però sí que ho poden ser si serveixen per extraure conclusions constructives de cara al futur. L'ICL va perdre divendres un partit a Melilla (68-66) que podia haver guanyat, tot i que no es pot pas dir que la derrota fos injusta. El conjunt nord-africà, el més experimentat en la LEB Or, va dur la iniciativa en la majoria del partit i només la ratxa d'Álvaro Muñoz a la segona part (quatre triples) va permetre al conjunt d'Aleix Duran somiar fins al final. Què va fer malament, el Manresa, per anar sempre a remolc? O, millor dit, quines coses li van sobrar, a part de molt desencert en tirs de dos punts i falta de contundència a l'hora de tancar el rebot defensiu que va acabar pagant?

La resposta a la pregunta pot ser que es resumeixi en un sol mot: ritme. L'equip bagenc intenta sempre imposar una seqüència d'atacs molt continuats pensant que la profunditat de la seva banqueta i les rotacions del seu tècnic faran una tasca de desgast amb el rival. Amb el Càceres la persistència va tenir fruit. Amb el Melilla, gairebé, però segurament a un equip que només fa set setmanes que treballa plegat li falta encara saber llegir quan córrer i quan no, quan jugar atacs més llargs i elaborats i quan fer transicions vertiginoses basant-se en un joc exterior (Lundberg, Gintvainis, Muñoz i Allen) molt atlètic. I també, possiblement, quan aturar el partit amb temps morts per canviar dinàmiques.

Tothom, sempre al màxim

Segurament és oportunista ara parlar dels errors després d'una derrota, ja que si el triple final de Muñoz o el de Lluís Costa haguessin entrat es parlaria de la bona política de rotacions d'Aleix Duran, que sempre busca la màxima intensitat en els cinc homes en pista. Però més enllà del resultat sí que cal tenir en compte que a la LEB Or hi ha un joc molt diferent que a l'ACB, amb més anades i vingudes i no tanta qualitat. Contra el Melilla, el potent joc interior dels locals va fer desaconsellable els cinc contra cinc amb Fran Guerra i els dos senegalesos, Samb i Fall.

En alguns moments, però, potser no convé abusar de veure com Trias i Hamilton surten al contraatac botant ells la pilota. A Melilla, a l'ICL li va sobrar vertígen i li va faltar madurar els atacs, sobretot en els quarts en què els triples no entraven. Sigui com sigui, això tot just acaba de començar. Duran ha de treballar per veure quins són els punts dèbils i també quins són els que explotaran els rivals. El ritme alt és molt atractiu per a l'espectador, però la mateixa evolució de l'equip ha de marcar quan utilitzar-lo i quan no.