Argentina no falla a cap cita mundialista des que Pelé va endur-se el seu darrer mundial. El campionat de Mèxic 70 va ser el darrer sense el combinat sud-americà que, des de llavors, ha estat present en les onze Copes del Món següents, amb dos títols i dos subcampionats inclosos. La propera matinada (1.30, Teledeporte) ha de vèncer Equador per assegurar, com a mínim, jugar una repesca davant de Nova Zelanda. Si no aconsegueix els tres punts en la visita a una selecció que ja està eliminada, però que converteix en un fortí l'estadi Olímpic Atahualpa de Quito, on l'alçada també és un factor a tenir en compte, té un peu fora de la cita russa. Això significaria un daltabaix per a la seva estrella, Leo Messi, que el podria afectar durant els propers mesos.

Tothom recorda com es va desanimar Messi després de perdre la final de la darrera Copa Amèrica contra Xile. Va amenaçar de deixar l'equip nacional i només l'expectativa de refer-se al mundial de Rússia el va fer tornar. La fase de classificació, però, ha estat un infern, amb quatre seleccionadors i infinitat d'acompanyants a la davantera que han portat Argentina a una situació límit.

A què juga Argentina?

En els darrers anys, el combinat albiceleste, que no guanya cap campionat des de la Copa Amèrica del 1993, era un equip amb un gran poder ofensiu, però sense un joc consistent. Argentina ha estat la darrera dècada una nació d'atacants de primera fila, com Messi, Agüero, Palacio, Higuaín, Diego Milito, Dybala, Lavezzi o Di María. Aquesta qualitat li va permetre superar la falta d'un sistema de joc i arribar a dues finals de Copa Amèrica, perdudes en els penals totes dues contra Xile, i a la del darrer mundial, en què va caure a la pròrroga davant d'Alemanya. Però era un gegant amb peus de fang.

Aquesta afirmació es pot corroborar fixant-nos en els tres darrers mundials juvenils. Argentina, cinc cops campiona d'aquest torneig, ha estat eliminada en la primera fase de les dues darreres cites i no va classificar-se per a la següent. Tampoc no va jugar els darrers Jocs Olímpics amb l'equip sub-23. La lliga local és un caos, amb campionats de trenta equips sense solta ni volta i les remeses de grans jugadors que van desembarcar a Europa entre els anys vuitanta i noranta del segle passat i la primera dècada d'aquest han passat a millor vida.

Per acabar-ho de reblar, l'equip nacional ha tingut quatre seleccionadors en els tres últims anys. El practicisme d'Alejandro Sabella va conduir l'equip, amb més sort que cap altra cosa, a la final del darrer mundial. Aleshores va arribar Gerardo Martino, que va provar un joc de toc i de combinació que va desembocar en dos subcampionats sud-americans però en un inici horrible de la fase de classificació. Va ser rellevat per un altre home resultadista com Edgardo Bauza. Amb ell, Argentina intentava fer el mateix que ha fet Brasil amb Tite, tenir un tècnic de mentalitat europea que no enamora, però que resulta positiu. Però no va ser així i l'últim ferro roent va ser prendre Jorge Sampaoli al Sevilla, un entrenador que havia triomfat a Xile. Amb ell, però, no han arribat ni el joc, ni els resultats. És complicat que un entrenador que necessita treballar molt els seus equips perquè funcionin ho pugui fer en tan poc temps.

Amb Messi perdut, amb Dybala, amb qui no s'entén damunt del camp perquè tenen el mateix rol, al costat, basant-ho en els gols que no arriben d'Icardi i en jugadors de segona fila com Benedetto o el Papu Gómez, Argentina arriba avui a Quito amb els deures per fer. Una eliminació seria una tragèdia per al país, futbolísticament parlant, i també per a un Messi que ja té 30 anys i que veuria molt lluny poder arribar, amb 35 llargs, a la Copa del Món de Qatar.