El 30 de juny del 1985 faltava un any menys un dia perquè Argentina, aleshores liderada per Diego Armando Maradona, fos per segona vegada campiona del món, però ningú no s'ho pensava. L' albiceleste afrontava un partit decisiu de la classificació per a la Copa del Món de l'any següent a Mèxic. Havia d'aconseguir com a mínim un punt al Monumental de River Plate contra Perú per ser primer de grup i evitar una repesca.

Tot i que Pasculli va avançar els locals, Velasquez i Barbadillo van situar un inquietant 1-2 abans del descans. El conjunt de Bilardo no funcionava i el tècnic va decidir fer entrar Ricardo Gareca, un ariet espigat, perquè emboqués alguna pilota solta i miraculosa. I va succeir. Davant d'un públic a punt de la histèria, i un terreny de joc enfangadíssim, el capità Passarella va caçar una pilota procedent d'un córner a l'àrea i va rematar. El porter Acasuzo la va desviar al pal i Gareca la va empènyer al fons de la porteria. Argentina havia patit i s'havia classificat de miracle per a un mundial que veuria la més gran eclosió d'un jugador de la història. Ahir, Leo Messi ja va assumir el rol del millor Maradona i va classificar ell tot sol una banda que no juga a res, en un duel tan agònic com contra Perú el 1985, per ser a Rússia l'estiu que ve.

Amb remuntada inclosa

Argentina iniciava la jornada classificatòria en sisè lloc, fora fins i tot de la repesca, i havia de vèncer Equador. El conjunt andí, ja eliminat, va ajudar-hi. El seu tècnic, l'argentí Jorge Célico, hi va posar de la seva part amb una alineació plena de suplents. Malgrat aquest fet, els equatorians van començar forts i es van avançar mitjançant Romario Ibarra al primer minut. Va ser el necessari perquè el davanter del Barça iniciés el festival.

Perquè, tot i que l'equip de Jorge Sampaoli, com sempre, no va jugar a res, el seu equip va poder empatar amb una passada enrere de Di María que Messi va rematar al fons de la porteria. De seguida va agafar la pilota i se la va endur al mig del camp. L'empat no era suficient i l'1-2 va arribar al minut 20, quan va robar una esfèrica i la va clavar per l'escaire.

Argentina va patir amb una defensa estranya, amb Mercado, Mascherano i Otamendi traient aigua com podia i un centre del camp gens creatiu, amb Biglia, Enzo Pérez, Salvio i Acuña, jugadors amb molta voluntat però molt poc joc.

Èxits d'Uruguai i Colòmbia

La tensió es va acabar quan Messi va recollir una altra pilota a la frontal de l'àrea, ja a la segona part, i va col·locar una vaselina impossible lluny de l'abast del porter Banguera. Els resultats, a més, acompanyaven. Perú i Colòmbia van empatar (1-1), la qual cosa classificava els cafeters per al mundial i els locals per a la repesca davant de Nova Zelanda. I Xile queia per 3-0 a Brasil, amb la qual cosa quedava fora del campionat, de la mateixa manera que Uruguai, que remuntava i vencia Bolívia per 4-2, amb dos gols de l'amic de Messi, Luis Suárez.

Després del partit, el blaugrana va manifestar que «hauria estat una bogeria que Argentina no estigués al mundial». De cara al futur, «crec que és important que ens unim. Tots volem el mateix, gaudir i que ens vagi bé al mundial. Si tots anem de la mà, ho farem pel bon camí».

Ara mateix sembla impensable que Argentina, jugant tan malament, pugui fer res al mundial. Seleccions com Alemanya, Brasil i fins i tot Espanya semblen a anys llum. Però com passava el 1986, els argentins tenen una carta que no té ningú. Aleshores tenia Maradona, que va guanyar un mundial ell sol. Ara té Messi, que de moment ja l'ha classificada seguint el mateix mètode que ara fa trenta-dos anys.