Entén l'esport, i més concretament el munta-nyisme, com «un camí d'autosuperació personal que s'ha de viure sense cap tipus de condicionant extern. L'objectiu ha de ser conèixer les pròpies habilitats, recursos i límits, sense esperit competitiu» envers els altres. Així defineix la seva manera d'entendre l'esport Oriol Estefanell, el manresà de 29 anys que acaba de completar de manera reeixida la John Muir Trail, una de les rutes senderistes més emblemàtiques dels Estats Units.
La John Muir Trail discorre durant 211 milles (a l'entorn de 330 km) per la serralada de Sierra Nevada (a l'est de Califòrnia) i acumula més de 26.000 m de desnivell. És una de les rutes més valorades pels americans, just després de les tres grans vies que travessen el país de nord a sud (l'Appalachian Trail, la Continental Divide Trail i la Pacific Crest Trail). Amb aquesta darrera comparteix una part del seu recorregut. La seva traça travessa tres parcs naturals (Yosemite, Kings Canyon i Sequoia) i dues àrees naturals protegides (l'Ansel Adams Wilderness i la John Muir Wilderness), espais silvestres quasi intactes, que no han patit modificacions significatives per l'activitat humana.
Estefanell va descobrir l'existència d'aquesta via casualment. «Va ser durant una sortida nocturna a Montserrat per fotografiar els estels, a cavall de juny i juliol de l'any passat. A prop del coll de Guirló vaig coincidir amb un jove que no coneixia». Era l'aventurer santcugatenc Gerard Anton. «Vam conversar durant dues hores sobre les experiències viscudes i ell va explicar-me que la John Muir Trail era el repte d'autosuperació que més l'havia omplert».
Després de recórrer amb autocaravana la Powder Highway, que transita per parcs naturals de l'estat de British Columbia (Canadà) el febrer d'enguany, el manresà volia conèixer espais naturals verges nord-americans «mentre encara hi regna la verdor». Dubtava de si fer una ruta amb autocaravana o la John Muir Trail. En no trobar amb qui viatjar en autocaravana, van esvair-se els dubtes. En tres setmanes tenia tota la logística preparada i el diumenge 17 de setembre agafava el vol fins a San Francisco.
Formatge, un espetec i xocolata Oriol Estefanell s'havia marcat el repte de fer la ruta en solitari i sent del tot autosuficient, i per això duia el menjar necessari per a tota la travessa. «Un espetec, un formatge de 250 g, una rajola de xocolata, una bossa de fruits secs, llet en pols i te, setze sobres liofilitzats, dues barretes energètiques per dia, sals minerals en pastilles diluïbles i cinc concentrats de xocolata, llet i cereals. L'aigua l'agafava dels corrents fluvials».
La ruta va iniciar-la a Happy Isles (1.220 m d'altitud) el dimecres 20. «Aquell dia vaig complir tot els objectius, tot i que després de quasi deu hores de travessa vaig arribar massa tard a Cathedral Lake, ja fosquejava. És un espai de transició. Després de Cathedral Pass deixes enrere la civilització», assenyala.
Una sobtada nevada de 40 cm
La planificació prèvia va alterar-se del tot aquella primera nit a Sierra Nevada. «Cap a les tres de la matinada, la condensació acumulada a l'interior de la tenda de campanya va despertar-me. Nevava i la neu cobria la tenda! A les set vaig llevar-me. El terra estava cobert per uns 40 cm de neu i la traça havia desaparegut. No havia marcat la ruta al GPS. A prop meu, havia dormit el James, un nord-americà de Seattle. Vam fer la segona etapa junts, però només vam recórrer 27 km fins a Lyell Fork Bridge. Al capvespre va tornar a nevar i la temperatura nocturna va davallar fins als -10 graus».
Les quatre jornades següents, altra vegada en solitari, van ser maratonianes, però l'Oriol va recuperar el temps perdut i va aconseguir situar-se a la meitat del recorregut al final del dia. «Vaig passar gana durant la travessa. Ara, m'enduria més menjar. Durant el sisè dia, trobar un aragonès enmig d'una zona boscosa em va salvar la vida. El tros de salami que em va donar va permetre que em recuperés i superés Seldon Pass. A més, aquella nit vaig poder ba-nyar-me en un petit llac termal. Per fi!», exclama.
La nit del setè dia va poder dormir a la Muir Pass Cabine, una emblemàtica cabana aixecada l'any 1930 en honor del naturalista que dóna nom a la ruta. En les etapes següents, Estefanell va superar les seves pròpies fites. «L'onzè dia vaig arribar a primera hora de la tarda a Creek to Guitar Lake, on volia dormir» per pujar l'endemà al Mount Whitney (4.418 m), el cim més alt dels Estats Units. «Em sentia amb forces i vaig fer l'ascensió per gaudir de la posta de sol. De baixada, vaig trobar una noia ameríndia inconscient, amb un principi d'edema cerebral. Vam auxiliar-la entre sis muntanyencs». Això va obligar-lo a fer nit a la muntanya per completar el camí fins a Whitney Portal, final de la ruta, l'endemà al matí, un annex de dues hores». Sens dubte, l'Oriol comparteix amb John Muir la frase «Les muntanyes em criden, haig d'anar-hi».
