Una fractura de la placa plantar a l'alçada de la inserció del tercer i quart metatarsià ha fet la guitza els darrers anys al navarclí d'adopció Pol Guillén (va néixer a Badalona). Diumenge, després d'una bona temporada d'entrenaments per confirmar la recuperació absoluta, Guillén va tornar a la competició, a Manresa, i vestint per primer cop els colors del CAM. Als 40 anys acabats de fer, Guillén encara té corda per a estona, amb objectius prou llaminers després de dominar durant molts anys diverses proves de l'atletisme català. Les mitges maratons i les maratons seran el nou repte. Pol Guillén ha estat campió català dels 1.500, 3.000, 5.000 i 10.000; va ser internacional sub-23 en un Europeu -va córrer els 1.500- i ha guanyat les més destacades curses populars urbanes, la del Corté Inglés, la de la Mercè, la Sant Silvestre de Barcelona i va ser al podi en dues edicions de la Jean Bouin Internacional.

Quines sensacions va tenir diumenge en els 10 km Urbans de Manresa, en la seva reaparició?

Vaig poder gaudir un altre cop d'una cursa després de tant temps, i a més vaig guanyar, tot i que no m'ho esperava. Sembla que per fi he pogut deixar enrere la lesió que va començar el gener del 2014. Durant tot aquest temps he tingut diferents recaigudes; ara ja feia un quant temps que m'entrenava, sense competir.

I, a més, va ser l'estrena amb el Club Atlètic Manresa. Com ha anat l'acord de vinculació?

Ja abans de lesionar-me m'ho havia proposat Joan Lleonart, com també la meva parella, Rosa Morató. Jo estava al New Balance, on treballo, després de deu anys a la secció d'atletisme del FC Barcelona. En el meu cas fins ara no s'ha pogut portar a terme aquesta vinculació amb el CAM, que és un al·licient per a les dues parts.

Diumenge va tenir un bon rival, David Martínez, company de club.

Compartim alguns entrenaments junts des de fa molts anys. Sabia que era el rival a batre ja que ell havia guanyat els 10 km Urbans de Manresa els darrers tres anys. Jo no sabia com em trobaria però tenia una motivació especial per aquesta prova i, sobretot, ganes de córrer. Tot plegat em va portar a la victòria, encara que no vaig poder superar el David fins als darrers 60 metres de la cursa.

Quins projectes té a partir d'ara?

Ja fa temps, fins i tot abans de la lesió, pensava anar deixant la pista, i fins i tot els 10.000 urbans, per provar les mitges maratons fins a arribar a les maratons. Ho he d'anar veient, tot i que tinc clar que vull gaudir corrent. Reconec que m'agrada competir perquè és el resultat de tot un treball.

I en el Club Atlètic Manresa quin serà el seu paper?

El de donar un cop de mà en el que faci falta. Joan Lleonart té com a objectiu classificar l'equip masculí per a l'estatal de cros i allà seré per ajudar a aconseguir aquesta fita. També en algun concurs de pista puc córrer els 5.000.

Té entrenador o a la seva edat ja és autodidacte?

Tota la vida m'ha portat l'Octavi Garcia, però des que sóc a Navarcles amb la Rosa, tots dos fem servir la seva metodologia a la nostra manera.

Ha pogut ser mai un atleta professional?

Tot i la meva dedicació a l'atletisme tant en l'àmbit català com en l'estatal, i fins i tot en algun moment internacional, no he pogut viure d'aquest esport. És cert que en alguna etapa al Barça sí que rebíem alguna compensació econòmica que servia de complement a la feina de cadascú.

Pol Guillén quants dies s'entrena?

Miro de fer una sessió bona al dia, tota la setmana. Això sobretot abans de la lesió. Després he fet el que he pogut tenint en compte que la Rosa també estava lesionada, una lesió en el seu cas més llarga, de sis anys.

A casa no parlen de futbol...

És clar que la Rosa i jo parlem d'atletisme, que és el que ens agrada, tot i que hem passat uns anys durs tots dos per les lesions, amb constants recaigudes i amb llargs períodes d'inactivitat. Han estat lesions complicades, tant la seva com la meva. En el cas de la Rosa, sembla que quan la van operar, van trobar la zona molt danyada per culpa de les constants infiltracions per poder competir lesionada durant dos anys. Pel que fa a mi, va ser una lesió per estrès, que van tardar vuit mesos a diagnosticar-me. A més, no es podia operar i la recuperació havia de ser conservadora. Diuen que podia ser derivada de males postures després de tenir una tendinitis al tendó d'Aquil·les.

Professionalment, també es mou en el món de l'esport.

Sí, fa uns quants anys que sóc delegat comercial a Catalunya de New Balance. És clar que té molt a veure amb l'esport, i en especial amb l'atletisme, ja que un dels productes principals de la marca són les sabatilles de running. Jo, com a atleta, les utilitzo i les defenso perquè les he pogut provar i tinc les sensacions personals.

Els 10 km Urbans de Manresa, la prova que va guanyar diumenge, i en altres ocasions, han tingut una davallada quant a participació. Així es troben la majoria d'organitzacions del mateix estil. Com ho veu?

Tot aquests tipus de proves van tenir el seu punt àlgid fa uns quants anys, amb grans massificacions, però ja es veia que era una bombolla. Ara el que cal és que tot aquest món es posi a lloc, i les proves que facin una bona oferta i donin un bon servei als atletes tindran continuïtat. No és normal que cada cap de setmana hi hagi la quantitat de curses que hi ha en el calendari de running, de muntanya, duatló, triatló, BTT, etc. No hi ha tants esportistes per a tantes curses. A més, ara molta gent és més selectiva i no va a totes les proves de la zona; trien les que més els interessen. Tot es posarà al seu lloc, segur