La requesta dels estudis de Fisioteràpia de la UManresa-FUB entre la població universitària francesa ha experimentat, en els darrers anys, un increment sense precedents. Aquest curs lectiu, el campus manresà de la UVic-Universitat Central de Catalunya acull més de quatre-cents alumnes francesos.
Aquesta massiva arribada d'estudiants provinents de França, i la creació de la pertinent comunitat francòfona, té repercussió en diferents àmbits de la societat manresana com, per exemple, el mercat de lloguer d'habitatges o els locals d'oci nocturn i de restauració.
L'esport federat de Manresa i de poblacions veïnes com Santpedor no està al marge d'aquest fenomen. Les entitats esportives de casa nostra acullen un nombre creixent d'universitaris francesos interessats a continuar fent esport per esbargir-se mentre estudien a Manresa. Aquest fet ja va manifestar-se de manera significativa la temporada passada, però, enguany, ha continuat in crescendo.
Dues entitats són les principals canalitzadores de la necessitat de fer esport d'aquest col·lectiu: el Manresa Rugbi Club i l'Handbol Santpedor. Vint-i-dues de la cinquantena de fitxes federatives sènior masculí del club manresà duen accent francès, i fins a onze jugadors o jugadores sorgits del planter de la FUB juguen als equips sènior santpedorencs. Per tant, entre ambdós clubs sumen trenta-tres esportistes universitaris de nacionalitat francesa.
Però aquests clubs no en són els únics beneficiaris. Segons ha pogut constatar Regió7, el nombre d'alumnes de la FUB d'origen francès que han optat per incorporar-se a entitats esportives supera la quarantena, i això afecta modalitats com el futbol, la gimnàstica rítmica, el bàsquet, el voleibol o el futbol sala.
Tres vies de contacte essencials
L'aterratge d'aquests joves esportistes als equips es produeix seguint, fonamentalment, tres vies. La recerca per internet d'un club on continuar fent l'esport practicat a França i la transmissió d'informació per l'eficaç boca-orella en són dues. La tercera afecta només el Manresa Rugbi Club i és conseqüència de la passió que aquest esport aixeca a França. Lluís Jou, president de l'entitat, exposa que «el primer estudiant francès procedent de la FUB que va juga a rugbi amb nosaltres va ser Diego Blotnik durant la temporada 2007-08. Llavors, el club actual encara no existia». En els darrers anys, el vincle amb la institució universitària s'ha intensificat fins a l'extrem que «quan anualment la FUB fa les jornades de portes obertes dirigides a aquest col·lectiu, contacta amb l'entitat i ens ofereix situar a la seva seu un punt d'informació, per donar a conèixer que a la ciutat es pot fer aquest esport. Ambdues parts en sortim beneficiades».
Gabriel Calaf, responsable i ànima històrica de l'Handbol Santpedor, constata que «no tenim cap relació ni contacte amb la FUB. La presència d'estudiants francesos al club és fruit del boca-orella i de la nostra predisposició a acollir-los sense que jugar els suposi cap cost. Florence Bernard va ser la pionera, l'abril del 2015, pel que a les noies. L'octubre següent va arribar el primer noi, Affré Maxime».
La repercussió en els equips de l'aterratge d'aquests joves esportistes és positiva. Lluís Jou assenyala que «són jugadors formats, amb bagatge, que saben jugar a rugbi i que han viscut aquest esport des de petits, mentre que a Catalunya el rugbi és un esport de tradició universitària». Xavi Happy González, tècnic del primer equip masculí, rebla que «la seva presència augmenta la competència que tenen els jugadors de casa, i els obliga a superar-se i millorar». « Però fa més complexa la gestió del grup», conclou.
La millor eina d'integració
Els rèdits de la relació són bidireccionals. Quentin Louis Soubies, obertura del Manresa RC, explicita que «jugar a rugbi ens permet sentir-nos com si fóssim a casa». El seu company Leo Le Gal, segona línia, confessa que «després dels partits, haig de trucar a casa, a Clermont-Ferrand. El meu pare en vol conèixer el resultat i el desenvolupament». No endebades, tots dos van començar a jugar a rugbi amb només cinc anys. El talentós arrière Pierre Garçon constata que «amb els jugadors catalans de l'equip ens trobem per sortir junts, per anar a concerts. Ens hi relacionem més que amb els companys de classe autòctons». L'experiència pròpia i les conclusions extretes d'atendre, any rere any, el nombrós grup de joves a qui Rémi Gontié fa l'acompanyament en arribar a Manresa, com a responsable d'acollida dels alumnes francesos de la FUB, li permeten concloure que vincular-se a un equip «és la millor eina d'integració quan ets nouvingut. Et permet conèixer i establir vincles amb la població autòctona. Després de set anys a Manresa, quasi tots els meus amics han sorgit del Volei 6 Manresa, on encara jugo, i el seu entorn».
