Coca i xocolata per a la prèvia i moscatell per celebrar la victòria. Els més de 150 aficionats de l'ICL que van anar a Lleida, en dos autocars i cotxes particulars, ho feien preparats. I alguns van gaudir d'uns xarrups per celebrar la classificació per jugar la Copa, el 2 de febrer davant el Breogán. «És dolç! M'agrada», deia Ashley Hamilton després d'un glop de moscatell. Tots els jugadors i els membres del cos tècnic van brindar així, amb els aficionats, després d'un triomf en un partit tens. També era una manera de fer pinya i d'agrair als seguidors l'espectacle que van oferir des de la grada, incansables en l'animació.
Una celebració final que va ser possible perquè l'ICL va remuntar un partit que se li va ennuegar d'entrada: si no ho hagués fet, la victòria del Prat davant el Barça B, per 78-69, l'hauria deixat sense Copa. Però els manresans no van fallar, malgrat que van començar espessos: dues bones defenses inicials van servir de poc davant les errades en atac. I el Lleida va prémer ràpidament l'accelerador per signar un parcial de 8-0 que obligava Aleix Duran a demanar un temps mort per aturar-ho.
Després, Hamilton es va botar una pilota al peu i semblava que no tindria el dia, però va acabar forçant una falta que el portava a la línia de tirs lliures per sumar el primer punt manresà, més de cinc minuts després de l'inici (10-1). Un avantatge que el Lleida va arribar a ampliar fins als 13 punts en dues ocasions (16-3 i 18-5).
Les coses començaven malament per als manresans, que reaccionaven de manera espectacular i fulgurant. A partir de la seva bona defensa, l'equip trobava espais per anotar en atac i tancava el primer quart amb un parcial de 0-11 culminat amb un triple sobre la botzina d'Álvaro Muñoz, després d'una gran pressió en defensa i una recuperació.
L'ICL havia trobat el camí per guanyar a Lleida, i passava per defensar, ja que el rebot acabaria sent de domini local (36 a 25). Defensar, plantar cara a la intensitat local i tenir un encert: Dani García anotava l'únic llançament que intentava en tot el partit per posar el 20-19. Seria el penúltim avantatge del lleidatans en tot el partit.
El primer avantatge
El sorpasso arribava després d'un tir lliure de Muñoz i d'una cistella molt treballada de Sakho a la pintura (20-22), on es repartien caramels, precisament. Semblava el moment per obrir una escletxa, amb l'ICL defensant a un gran nivell i amb un parell de cistelles seguides. Però un doble esforç de Trias per anotar i un triple de Costa trobaven rèplica en Feliu i un encertadíssim Derksen, que situaven el 31-32 al descans.
Com al final del primer quart, l'ICL llançava un altre triple sobre la botzina, però el d'aquest segon període, a càrrec de Lundberg, no entrava. Sí que ho farien els dos següents, a la represa. Allen i Muñoz afinaven la punteria i dos tirs lliures de Costa per una antiesportiva permetien a l'ICL aconseguir el màxim avantatge en tot el partit (31-40).
A cop de triple
L'alegria manresana durava poc, perquè el Lleida signava un parcial de 6-0 que tornava a igualar el partit (37-40). I de nou la rèplica manresana arribava amb dos llançaments exteriors, de Muñoz i Lundberg, que evitaven perdre la davantera en el marcador. Però un seguit de decisions arbitrals situaven l'ICL contra les cordes.
Del 41-46 es passava al 47-46 amb sis tirs lliures per dues faltes i una tècnica assenyalada a Jordi Trias, que començava a crispar-se davant el criteri arbitral. Per sort, acabaria mantenint la calma i seria vital en al tram final.
L'ICL sobrevivia de nou a un gran moment d'encert del Lleida, que tot li anava a favor. Tant a favor que un dels seus joves aficionats anotava una cistella des del mig del camp durant un temps mort i s'emportava un premi.
El premi per a l'ICL, el bitllet per a la Copa de la Princesa, costaria més d'aconseguir i obligaria l'equip a fer un gran esforç en el tram final, a sobreviure en un frec a frec, a afinar el canell, com feien Guillem Jou i Lundberg, de nou sobre la botzina, per donar aire a l'equip abans d'afrontar els últims 10 minuts (54-58).
Arribava l'hora de la veritat, de mantenir els nervis sota control i de demostrar que l'equip havia fet un llarg aprenentatge en tots i cada un dels desplaçaments de la primera volta. L'examen final era a Lleida i, si s'aprovava, el premi era gran. I l'ICL el va aconseguir.
El públic, sisè jugador
Hamilton, després de les errades inicials, aconseguia guanyar el duel a Marc Martí: anotava un triple clau, molt celebrat per Trias, que li saltava a l'esquena eufòric. Comenge demanava temps mort i Lundberg mirava cap als 150 aficionats manresans, i demanava que continuessin els crits de «Resa, Resa!». Era un moment clau, després de cinc minuts de pocs punts: parcial 3-7 (59-65).
Després es vivien moments de màxima tensió, amb faltes dures, cridòria des de la grada, i amb Derksen que no volia donar el seu braç a tòrcer. Però els plans de l'escorta nord-americà se n'anaven en orris quan emergia la figura de Trias, discret al primer temps.
«MVP, MVP!», cridaven els aficionats manresans després d'una cistella vital del gironí, a la mitja volta (63-69). I un tap seu just després, sobre Karena, acabava de dilapidar qualsevol opció del Lleida. La victòria marxava cap a Manresa, en autocar i amb gust de moscatell.
