«Vull exportar el model Club Atlètic Manresa a la federació catalana»

Deixa la presidència del Club Atlètic Manresa però sense haver trobat un relleu.

Aquestes darreres setmanes hem sondejat dins de la mateixa junta si hi havia algú que volgués ser president, però, per un motiu o altre, ningú no ha acceptat el repte. Per això, entenem que el millor és la formació d’una junta gestora i amb més calma buscar un substitut.

Ara aspira a comandar la Federació Catalana d’Atletisme.

És així, per això deixo el Club Atlètic Manresa. El proper mes de març hi ha eleccions, en una data que s’ha de concretar el 15 de febrer en l’assemblea de la federació catalana, quan quedarà establert el calendari electoral d’uns 30 dies. Si no hi ha sorpreses de dar-rera hora optarem al càrrec el president actual, Joan Villuendas, i jo mateixa. A les eleccions hi poden participar un centenar de clubs amb vots tots amb el mateix valor, a més a més d’un en representació dels atletes i un altre dels jutges i un dels entrenadors. Si no surto escollida no em cauran els anells per tornar al club.

Quina motivació la porta a optar a aquesta presidència?

Aquesta és una aspiració que ja ve de fa temps. Amb Romà Cuyàs de president jo formava part del comitè tècnic com a responsable de formació. Ell sempre em deia que havia de ser la seva substituta. El que va passar és que al 2012 no em vaig poder presentar a les eleccions perquè la secretària general de l’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, havia signat un decret pel qual les persones electes en qualsevol ajuntament no podien presidir una federació. Jo feia un any que havia entrat a l’Ajuntament de Manresa com a regidora. Més endavant, Ivan Tibau va anul·lar aquell decret i també el que els mandats havien de ser de sis anys i, per tant, ara ja tornen a ser de quatre. Per això, aquestes properes eleccions del març, són les primeres en les quals jo hem puc presentar perquè Joan Villuendas ha volgut acabar els seus sis anys de mandat, com estava regulat quana entrar.

Què pot aportar Mercè Rosich a la federació catalana?

Sobretot il·lusió. Considero que en aquests darrers sis anys no hi ha hagut projecte; la federació ha anat fent i prou. Falta proximitat amb els clubs i això és el que jo ofereixo. S’han de tenir en compte les entitats però també els atletes, els entrenadors, s’ha de vetllar per la formació, per l’alta competició, s’han d’oferir serveis. Hi ha d’haver grans tècnics que desenvolupin les estratègies, però les idees han de sortir de la junta directiva. El model Club Atlètic Manresa és exportable i això és el que vull fer. Joan Villuendas, que és de Granollers, treballa molt per les curses de ruta, però la Federació Catalana d’Atletisme són moltes més coses, sens dubte.

S’emportarà algú de Manresa si surt escollida, per a la junta o per a la comissió tècnica?

Vull formar una junta directiva de 24 persones, el màxim permès, però aquí, en principi, no hi haurà ningú de Manresa; vull que hi hagi totes les visions possibles de l’atletisme català. A qui tindré com a director tècnic és Joan Lleonart, tenint en compte que seria una feina compatible amb la que fa al Club Atlètic Manresa. Ell ja havia treballat amb nosaltres en l’etapa de Romà Cuyàs.

Com va començar la seva vinculació amb l’atletisme?

Doncs fa gairebé 50 anys, devia ser entre el 1968 i 1969. Per un noviet vaig començar a practicar l’atletisme d’una forma més o menys seriosa. Jo devia tenir entre 16 i 17 anys; m’agradava l’esport però no m’havia decantat per cap especialitat en concret. Van ser pocs anys com a atleta. Als 20 em vaig casar i als 22 vaig quedar embarassada i ho vaig deixar. Però la meva vinculació a l’atletisme va continuar amb la formació. L’any 1975 vaig proposar a la junta d’aquell moment, presidida per Jaume Olivé, la creació de l’Escola Manresana d’Atletisme. Aquí va començar la meva etapa com a entrenadora.

I posteriorment, membre de la junta i presidenta 18 anys.

Lluís Carrascosa va agafar la presidència l’any 1993 i jo n’era la vicepresidenta. Eren uns anys d’estabilitat. El 1994 vam iniciar una aposta seriosa per l’atletisme femení en un projecte en què també hi havia involucrat Joan Lleonart com a entrenador; vaig anar deixant la tasca d’entrenadora encara que preparava algunes tletes puntualment. L’equip femení va assolir l’ascens a Primera Estatal el 1996. El 2000, Lluís Car-rascosa va comunicar que no es presentaria a la reelecció i em va demanar que agafés jo el càrrec.

Ara que ho deixa, quines són les sensacions?

Ho deixo, però el Club Atlètic Manresa seguirà sent casa meva. En tot cas, estic molt orgullosa del que s’ha fet. Guardo molt bons records, tot i que, és clar, també hi ha hagut alguna decepció, però poques. M’han omplert molt aquests 18 anys de presidència. Sempre hem estat en línia ascendent. Han estat anys gratificants. També estic molt satisfeta d’haver estat escollida dos anys com a millor directiva de Manresa i també d’haver estrenat el guardó de millor dirigent catalana, un guardó que va instaurar l’Anna Pruna.

Per ser regidora de l’Ajuntament ha sentit a dir en algun moment que afavoria el seu club?

Més aviat ha estat a l’inrevés, he pecat per defecte perquè alguna vegada he hagut de frenar la mateixa gent del Club Atlètic Manresa quan han considerat que l’Ajuntament fa poc per l’entitat. També em passava quan estava a la federació.

S’ha deixat de banda l’atletisme masculí?

Ni molt menys. El que passa és que hi ha més competència, arreu hi ha més fitxes masculines que femenines, menys a Manresa. Potser és cert que aquí hem sabut engrescar més les noies. S’ha de tenir en compte que l’atletisme és una molt bona alternativa per a l’esport femení a la nostra comarca. Tot i això, hem de considerar que en alguna ocasió hem estat a les portes de l’ascens a Primera Estatal masculina.

Tenir un equip a Divisió d’Honor femenina és un ‘miracle’?

Allà on anem som l’admiració. No s’entén. Som un club petit entre els grans. El que tenim nosaltres és un equip, no un grup de figures. Les atletes de més edat agafen el lideratge i arrosseguen les més jovenetes. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’un mínim de 40 dones d’entre 14 i més de 40 anys. També la formació veterana és un referent a escala estatal. Actualment, sumant els resultats de totes les categories, som el desè club d’Espanya i el tercer de Catalunya darrera de l’FC Barcelona i de l’AA Catalunya.

Quin és el secret?

N’hi deuen haver molts, però un de bàsic va ser la professionalització de Joan Lleonart, una persona activa que pensa en l’entitat en el dia a dia, en tot allò a què la junta no arriba. És entrenador, però es podria considerar com un gestor. L’altra clau de l’èxit, pel que fa a l’equip femení, és que no l’hem trencat, hem mantingut el 70% d’atletes de collita pròpia i la resta esportistes de fora de Catalunya per reforçar proves en les quals anem més fluixos. D’atletes catalanes només hem agafat les que han volgut venir, no hem volgut cap malentès amb els clubs d’aquí. Només tenim filiació amb el CA Olesa per la proximitat. La nostra política de beques, per resultats, també és molt ben acceptada perquè no crea diferències.

El Club Atlètic Manresa ha arribat al seu sostre?

Quan tenim una trobada amb els atletes o els entrenadors, en els sopars de final de temporada, jo sempre ho dic i, per tant, el que toca ara és mantenir-se. És possible que algun any l’equip femení baixi, però això no ha de ser cap trasbals, caldrà continuar treballant com fem ara amb la formació en l’escola, que està donant uns grans resultats.

L’empresa Avinent també és una part de l’èxit?

És molt important. Aquest espònsor el vam començar a festejar el 2005, amb motiu del 50è aniversari i fins ara. És molt destacat per a nosaltres que una empresa tant grans ens doni suport.