Tres germans i la mateixa activitat esportiva. Els bessons Ricard i Laura Clemente, i la Mònica practiquen el salt de perxa tot i que la Laura ho ha hagut de deixar força de banda per la feina. I ho fan a un gran nivell tant a escala catalana com estatal. Mònica Clemente, de 21 anys, s'ha adjudicat en pocs dies els campionats de Catalunya sub-23 i l'absolut indoor, el darrer, diumenge passat. En el català sub-23 va fer una marca, 4,15 metres, que és el nou rècord absolut de Manresa en pista coberta, que iguala la millor marca a l'aire lliure, que té ella mateixa. A més, els 4,15 és una de les vuit millors marques estatals indoor. Mònica Clemente actualment està becada al CAR de Sant Cugat i pertany a l'Avinent CA Manresa com a atleta i monitora a l'escola, amb els atletes infantils.

Quina valoració fa dels 4,15, la seva millor marca indoor?

Molt satisfeta però hi ha molt marge de millora. No descarto poder arribar als 4,30 ben aviat. S'ha de tenir en compte que la millor marca estatal està actualment en 4,56 i vaig pel bon camí.

Per què va escollir la perxa? És una influència de la seva mare, Maria Alba Martí, tècnica del Club Atlètic Manresa?

A mi m'agradava córrer i, als sis anys, al CA Manresa em van demanar si em volia quedar. Llavors, la meva mare entrenava els grans. De petits ens feien provar totes les especialitats atlètiques i recordo que la perxa no es practicava fins a la categoria d'aleví, que va ser quan jo vaig començar a fer salts; em va agradar, era divertit. Segurament també perquè a casa els meus germans, més grans, ja ho feien. No crec que sigui per influència de la meva mare, perquè, com a atleta, no era pas perxista. És una especialitat molt tècnica, però depens de moltes coses. En els seus inicis només estava indicada per als homes, però ja de fa força anys també per a les dones.

Què es necessita per ser una bona perxista?

Sobretot no tenir por, ser ràpida, tenir força i una bona tècnica de salt. Hi ha molta gent que pensa que et pots fer mal, però no té per què passar mai res. És una especialitat segura. També és necessita concentració perquè els concursos de perxa són llargs.

Pista coberta o aire lliure?

Les condicions són força semblants tot i que potser a l'aire lliure s'està més pendent del vent i la competició sol ser més llarga.

L'any passat es va convertir en internacional gràcies a la seva participació en els europeus sub-23 de Polònia. Com va anar l'experiència?

Em va fer molta il·lusió. És diferent. Una competició internacional sempre motiva més.

Aquesta temporada té possibilitats de tornar a sortir a competir a l'estranger?

Hi ha una competició important sub-23 a Itàlia però la federació espanyola encara no ha establert quines mínimes es necessitaran. M'agradaria anar-hi. També, als Jocs del Mediterrani, que es faran a Tarragona aquest estiu. Ara, properament, tancarem la temporada indoor amb els campionats d'Espanya sub-23 i absolut d'hivern, on també lluitaré per les medalles. Enguany hi ha els europeus absoluts, però estic lluny de la mínima.

Es veu olímpica?

Per què no? És un somni, però també tinc clar que és una possibilitat real. De moment, però, és una fita encara llunyana. He d'arribar als 4,50 o 4,60.

Ha tingut molts entrenadors?

Només tres. Aquí a Manresa, Àngel Garcia, i al CAR, primer Gabi Martínez i actualment, Alberto Ruiz, un especialista de perxa que curiosament va fer la seva millor marca en un míting a Manresa, a les pistes del Congost. Normalment ens entrenem sis dies si no hi ha competició el cap de setmana, dos dies saltem i els altres quatre fem força de cames i braços i velocitat. En el meu cas, crec que puc millorar molt en tots els aspectes. Les noies olímpiques tenen més velocitat i són més fortes que jo tot i que em considero força ràpida amb la perxa.

Cada atleta té les seves perxes o bé totes són iguals?

Normalment competim amb les mateixes perxes amb què ens entrenem. A les competicions en portem tres o quatre amb diferents característiques sobretot de duresa. És un tema de confiança.

El CAR de Sant Cugat és el seu lloc d'entrenament?

Hi sóc des de fa quatre anys. Tinc una beca mixta, és a dir, tots els serveis menys dormir. Jo he demanat la beca d'interna per no haver de fer el desplaçament des de Manresa, perquè també estudio a Terrassa, però no me l'han concedida. Algun cop m'entreno a al Congost per estalviar-me el viatge.

Cobra alguna cosa per fer atletisme

He cobrat alguna subvenció de la federació espanyola per marques concretes. Estem parlant d'uns 3.500 euros com a màxim al cap de l'any. Però ara fins i tot han apujat més el llistó. Ho has de fer molt bé per rebre alguna cosa; has de ser dels 30 millors del món. I del CA Manresa també tenim alguna petita compensació segons els resultats que fas. No es pot viure de l'atletisme, només si practiques les curses de fons pots tenir alguna possibilitat perquè hi ha més proves i més patrocinadors.

Ha pensat mai en deixar el Club Atlètic Manresa per anar a un altre entitat més potent?

La veritat és que no n'he tingut l'ocasió. Tot i això, estic molt bé al CAM, un club molt familiar. Si la diferència econòmica fos molt gran, segurament serien ells mateixos els que m'aconsellarien que marxés. Esportivament, el CAM té prou al·licients.

És un miracle el que està fent l'equip femení de l'Avinent?

No sé si és un miracle, però estem bé, entre els millors equips estatals. Si podem mantenir la mateixa gent podem continuar a la màxima categoria.

A casa seva només es deu parlar de perxa?

I tant, amb el meu germà Ricard ens entrenem al mateix grup al CAR i a casa comentem com han anat les coses, també amb els nostres pares.