El Barça no hauria de tenir problemes per arribar a quarts de final de la Lliga de Campions. L’1-1 d’ahir a Stamford Bridge és un bon resultat i, a més, es va veure que el Chelsea actual no és un equip tan fer-reny com el de fa un lustre o una dècada. En condicions normals, els anglesos haurien fet més sang ahir dels contraatacs i no haurien permès que els empatessin amb una errada pròpia, però, malgrat la lliga guanyada l’any passat, és evident que la transició dels Terry, Lampard, Drogba i companyia cap a una successió a la seva alçada és complicada.
Ahir, el Barça no va tenir profunditat, cap ni una, es va salvar de dos gols gràcies als pals i va empatar gràcies a una errada infantil de Christensen. En resum, un pal de partit, sense cap ritme, que va acabar de la millor manera que podia acabar.Willian i res més
Els blaugrana van sortir a la gespa, alta, de Stamford Bridge amb els deu titulars i Paulinho. Valverde va apostar per dotar el brasiler del mateix rol que al camp del Reial Madrid, sense tanta responsabilitat defensiva i entrant des de la dreta cap al mig a buscar la rematada. Sense fer gran cosa, va ser dels més destacats del seu equip a la primera part. A l’altra banda, Conte va jugar sense davanter centre, amb Morata i Giroud a la banqueta, i amb llibertat per a Hazard, Willian i Pedro. Els dos primers van sembrar molt perill en les primers 45 minuts.
Així, en els compassos inicials el Chelsea es va assemblar més al Getafe que a l’Eibar. Va esperar al dar-rere, sense pressionar amunt, tot i un xut inicial de Hazard amb l’esquerra que va anar alt i un cop de cap de Rüdiger a la sortida d’un córner. La primera meitat va ser un monòleg de toc blaugrana, però sense cap profunditat. Les continuades passades eren massa lentes i no arribaven enlloc, però el Barça no volia arriscar per por a perdre alguna pilota perillosa. La seva millor ocasió va ser en una rematada de cap de Paulinho massa desviada, al minut 15, i vuit després en una assistència d’Iniesta a la qual no va arribar Messi.
Els blaugrana van demostrar que els costa molt marcar a fora a Europa. En els darrers cinc partits, un gol, i en pròpia porta de Mathieu. En canvi, el Chelsea no jugava, però tenia arribades. Marcos va llançar una falta, provocada per Willian, que li va costar targeta a Rakitic. La va aturar Ter Stegen, però el brasiler ja havia iniciat un recital de xuts que van finalitzar amb una pilota a cada pal del porter alemany. La defensa de les pilotes llargues i els rebutjos era nul·la i Hazard va disposar de la darrera oportunitat en rematar massa alt un refús de Piqué.
Més domini, mateix perill
A la segona part semblava que el Barça sortia més dominador en el partit i aculava encara més el seu rival a l’àrea. El Chelsea sortia menys i els blaugrana van avisar amb una centrada xut de Sergi Roberto i un tir d’Iniesta. Aleshores va sorgir el millor Suárez, aquell que es busca la vida del no-res. Primer va posar a prova Courtois amb un xut creuat que va desviar el porter belga i després va forçar un córner de Moses.
Semblava estar tot controlat quan, en una pilota no tallada per Iniesta, es va cedir un córner innecessari. El Chelsea el treu en curt i l’esfèrica acaba a peus de Willian, novament sol a la frontal de l’àrea. El brasiler la para, mira a porteria i col·loca l’esfèrica entre Busquets, Rakitic, Umtiti i Rüdiger lluny de l’abast de Ter Stegen. Massa avisos que havia fet, el brasiler.
Valverde va reaccionar fent entrar Aleix Vidal per donar més profunditat per la banda. El tarragoní no va millorar el rendiment de Paulinho, tot i semblar posar-hi més motivació. Aleshores el Barça es va activar i semblava que jugava amb més velocitat, tot i que Messi s’obcecava amb accions estèrils. L’empat va arribar gràcies als locals. Christensen (el Chelsea encara li ve gran) rifa una esfèrica amb una passada de vint metres horitzontal a la qual no arriben ni Cesc ni Azpilicueta. Iniesta no té més remei que robar-la i cedir-la a Messi, que afusella Courtois i trenca la seva mala ratxa contra els londinecs.
A partir d’aquí, tot i l’entrada de Morata al camp, res de res. Conte i Valverde són dos entrenadors que es conformen amb poc si significa no perdre-ho tot i els dos rivals van segellar taules merescudes. Cap de les dues formacions no mereixia la glòria de la victòria.
