«El trofeu més preuat és la meva filla Andrea, ser mare és únic»

L’any 2018 no podia haver començat millor per a vostè.

Difícilment. La veritat és que estic molt contenta de com ha anat aquest primer mes i mig de competició. Primer, al torneig de Brisbane, en la modalitat de dobles femenins, amb la meva parella actual, l’eslovena Andreja Keplac, vam arribar a la final. A Sidnei vam competir fins als quarts de final i, tot i que a l’Obert d’Austràlia ens van eliminar en l’estrena, assolir les semifinals en dobles mixtos fent parella amb el brasiler Marcelo Demoliner ho va compensar amb escreix.

I per acabar-ho d’arrodonir, li va arribar la convocatòria per jugar la Copa Federació amb el combinat estatal. S’esperava la trucada d’Anabel Medina?

Per jugar en la modalitat individual no. Quasi ja no hi competeixo! Però en ser la número 1 del rànquing estatal en dobles tenia fonamentades esperances de ser convocada per jugar la Copa Federació. Tot i la derrota amb Itàlia i el fet de no poder jugar, ja que l’eliminatòria va decidir-se en els partits individuals i disputar el de dobles era innecessari, va ser una experiència molt positiva.

Espera repetir convocatòria per disputar la Copa Federació?

Sí, espero continuar jugant-hi. Tot i que en aquesta segona divisió ens enfrontem a rivals molt durs, com Itàlia, Ucraïna o la Romania de Simona Halep, crec que podem aconseguir l’ascens al grup mundial properament. Sincerament, abans de retirar-me, m’agradaria aconseguir algun títol amb l’equip de la Copa Federació. Seria el millor colofó a la meva carrera esportiva.

I en el retorn al circuit de dobles femenins, la setmana passada, altra vegada finalistes a Doha amb Andreja Keplac.

Vam jugar a un gran nivell i vam superar les tres primeres rondes amb solvència. A les semifinals vam haver de donar-ho tot per superar Monique Adamczak i Lyudmyla Kichenok. A la final, vèncer Ielena Ostapenko, número sis del rànquing individual, i la seva parella era un repte molt difícil. Esperem tornar a ser finalistes aquesta setmana a Dubai!

Quins són els seus objectius per a l’any 2018? En quins tornejos vol prendre part i en quines modalitats?

Sobretot jugo en la modalitat de dobles femenins. Només en els tornejos del Gran Eslam hi ha competició de dobles mixtos. L’any 2017, fent parella amb Andreja Keplac, ja va ser realment bo. Vam figurar entre les vuit millors parelles del rànquing i vam classificar-nos per disputar el Màsters, a Singapur. Enguany ens plantegem dos reptes: tornar a accedir al Màsters i guanyar un torneig del Gran Eslam. Aquests són els grans objectius de la temporada. Ho veig factible. Entre les nostres rivals hi ha parelles molt sòlides i compensades, però el nivell tennístic és molt similar.

Vostè va constituir amb Núria Llagostera una parella duradora. La parella esportiva amb Andreja Keplac és estable?

Sí, juguem juntes des de gener del 2017 i hem conformat una parella fixa, tot i la dificultat de fer-ho, sobretot entre fèmines. A més, tenint en compte que els dobles són pura estratègia, estem molt compenetrades i el nostre joc és complementari a la pista.

Ha descartat competir en les proves individuals?

Sí, gairebé. Després de la retirada per operar-me de la lesió, la meva situació al rànquing mundial no m’ajuda gens. No descarto jugar algun torneig esporàdicament.

La seva retirada va produir-se arran de la decisió de ser mare.

No. Això és el que diu tothom, però no va ser així. La veritat és que a final del 2010, el meu millor any com a tennista, vaig haver d’operar-me d’una greu lesió de ròtula i menisc del genoll esquer-re. Dos anys i escaig després, s’hi havien fet unes calcificacions i havia de tornar a operar-me. No podia competir al cent per cent i això m’afectava anímicament. Era un voler i no poder constant. Després de jugar a Roland Garros, l’any 2013, no podia ni caminar sense sentir un dolor insuportable.

Llavors va decidir ser mare?

Havia de tornar a passar pel quiròfan i sabia que el temps de recuperació seria extens. Per això vam plantejar-nos, amb el meu marit Joan, aprofitar que havia d’estar molts mesos apartada per provar de ser pares. I tot va anar rodat. La primavera del 2014 va néixer la nostra filla Andrea.

Les lesions han estat una constant en la seva trajectòria?

Sí, i totes de gravetat. Hauries de tenir en compte que, a més de la dolència a la ròtula i al menisc, he patit el trencament dels lligaments laterals interns i externs d’ambdós genolls.

Ser mare deu ser una experiència vital inoblidable?

És una experiència única. Sens dubte, és el millor que m’ha passat a la vida. El meu trofeu més preuat és la meva filla Andrea.

Una vegada recuperada i ja sent mare, quan va produir-se el seu retorn a les pistes?

Vaig retornar el març del 2015. La família em va empènyer a participar al campionat de França per equips, una competició de la qual era assídua. Després, al maig, vaig jugar el primer torneig del circuit professional, el de Miami. Aquell any vaig jugar sis tornejos.

Durant els darrers anys ha mantingut un estret vincle amb el Club Tennis Manresa.

Tot i que resideixo al Bages des del 2006, no va ser fins a cavall dels anys 2012 i 2013 quan vaig començar a anar al club amb continuïtat. Sobretot durant el 2016 vaig fer-hi tasques de suport i supervisió. L’any passat, de forma progressiva, vaig centrar-me cada vegada més en jugar.

Pot tornar a intensificar-se la relació amb el club, en el futur?

Sí, no ho descarto. És una opció que vull mantenir viva.

Ha de ser complex compaginar ser mare d’una nena de tres anys i competir al màxim nivell.

No és fàcil, no és gens fàcil. Sense la complicitat del Joan, el meu marit, seria impossible. A vegades m’he endut la nena a algun torneig, però generalment no és així. Llavors ell ha d’assumir el rol de pare i mare. Sense el seu suport no hauria pogut retornar a les pistes.