Traspua senzillesa, honestedat i compromís. Un vincle que es transmuta en passió en els camps de l’hoquei patins i l’educació.

Maria Díez va conquerir el diumenge 18 de març l’únic gran títol que encara no figurava al seu palmarès: la Copa d’Europa. La golejadora anoienca de l’Hostelcur Gijón, un dels equips capdavanters de l’hoquei patins femení europeu, ha engruixit, de forma substancial, la seva extensa col·lecció de títols en menys de dos anys, en guanyar amb la selecció estatal el mundial d’Iquique (Xile) i els I World Roller Games de Nanjing (Xina), a més d’obtenir l’OK Lliga femenina amb l’equip de Gijón el curs passat.

Als 28 anys, Díez i les seves companyes del Club Patín Gijón Solimar recullen els fruits del procés de maduració d’un equip dissenyat per vèncer. «Aquest és el meu sisè any a Gijón», relata la igualadina. «Quan vaig arribar a Astúries, es va rejovenir un equip que havia guanyat quatre Copes d’Europa. Els primers quatre anys vam competir per tots els títols, però només vam assolir dues copes de la Reina. Ara, després de perdre finals com la de la màxima competició continental, el 2017, com a locals, hem après a guanyar-les».

El millor partit, l’escenari somiat

Les asturianes van escollir el Pavelhao Fidelidade de Lisboa, seu del seu oponent, l’SL Benfica, per palesar el seu creixement com a equip. «Va ser un partidàs, un dels millors partits de la història de l’hoquei patins femení per clubs», sentencia Maria Díez. «Les instal·lacions eren immillorables, era el millor escenari possible», rebla, abans de descriure: «La sortida a la pista va ser impactant. Les graderies estaven plenes a vessar amb tres mil espectadors, amb els seus tambors, les seves bengales...

Mai havia jugat davant tant públic. Ens va costar localitzar el centenar d’aficionats vinguts des d’Astúries».

La golejadora exposa que «les portugueses volien el títol, però vam jugar un gran partit». Les de Gijón es van avançar tres cops a l’electrònic, però el Benfica va reequilibrar el marcador fins que la internacional de Pola de Lena Marta Piquero va marcar el 3 a 4 a falta de tretze minuts per al final. «Llavors, vam creure en el nostre estil de joc, molt ofensiu, i vam mirar de marcar el cinquè enlloc d’especular. Aquesta va ser la clau del triomf», analitza l’anoienca.

Maria Díez va començar a patinar, als vuit anys, a la secció d’hoquei patins del CN Igualada, a l’empara del mestratge de Teresa Torrents. La seva trajectòria esportiva la va conduir al primer equip femení de l’Igualada HC. Als 23, Díez ja era internacional, havia guanyat un europeu absolut i un de sub 19 i havia estat dos cops la màxima golejadora de l’OK Lliga femenina, a més de jugar la seva primera Final Four de la Copa d’Europa amb l’Igualada. «La semifinal de la màxima competició continental la vam perdre per un mínim 0 a 1 amb el Gijón. M’agradava la idiosincràsia d’aquest equip, em feia delir la comunió de les jugadores amb l’afició. Volia jugar-hi!».

Fernando Sierra, el tècnic de les asturianes, es va assabentar de la inquietud de Díez i li va oferir incorporar-se a l’equip. La possibilitat d’estudiar pedagogia a la Universitat d’Oviedo i sentir que era el moment d’independitzar-se van esvair qualsevol dubte. «Els asturians són oberts i acollidors i fan molta vida en comunitat. Després de cada partit, el club organitza una espicha, un refrigeri amb la sidra com a eix central, on es barregen públic i jugadores. Quan acabi la meva etapa com a esportista, vull tornar a Catalunya per treballar en un institut, en l’àmbit de l’orientació educativa dels alumnes. També em veig fent d’entrenadora d’un equip femení d’hoquei patins», conclou.