Viu als Estats Units des de l'estiu passat, però Quim Miró no perd de vista la seva ciutat natal, Martorell, i ha volgut relligar la trajectòria del Futbol Sala Martorell, un equip que va ser la referència a Catalunya i sotscampió d'Espanya de futbol sala a l'inici del segle XXI. Ell en va ser un testimoni directe com a periodista.

Per què apareix ara aquest relat sobre el Futbol Sala Martorell?

És una història que feia anys que volia escriure en paper perquè és una part molt significativa de la meva vida, des d'un àmbit personal i professional. Coincidint que fa 20 anys del debut a Primera Divisió, vaig creure que era la millor excusa per fer-ho realitat. Des que em vaig traslladar a viure als Estats Units, encara ho tenia més entre cella i cella. Jo ja havia començat a escriure el primer capítol, però necessitava una empenta.

Aquest relat està escrit a quatre mans. L'ha fet amb la periodista Maria Cerezuela.

Sí, i sense ella no hauria estat possible. Només va caldre una conversa per desencallar-ho tot. Li vaig proposar de fer-ho a mitges i va acceptar-ho de bon grat. Tot i que aquella etapa la viure de ben jove, ella era una de les aficionades fidels al pavelló esportiu de Martorell. Hi anava amb els seus pares i la seva germana i, des d'una altra perspectiva de la meva, va anar recopilant imatges i vivències que també s'expliquen en aquest relat. He de dir que el millor aliat que hem tingut per relligar-ho tot ha estat l'hemeroteca de Regió7. Des d'aquí vull agrair el gest de Xavier Prunés, que ho ha posat molt fàcil.

Com comença la història?

Amb una data clau i per a la història: 10 de maig del 1997. El FS Martorell, amb Marc Carmona a la banqueta, va assolir l'ascens a Primera Divisió després de vèncer el FS Centelles, dirigit per Julià Naranjo. L'equip de Martorell va encadenar dues temporades a Plata i tenia dos brasilers a la plantilla: Pulga i Valtinho. El primer es va lesionar greument durant la pretemporada del debut a Primera Divisió i ja no va jugar més, i el segon el coneixem gairebé tots.

En gairebé deu anys el FS Martorell va tenir dos presidents molt destacats: Joan Barragán i Francesc Miró.

Els tinc molta admiració a tots dos perquè Martorell els ho deu gairebé tot. A Barragán per ser un dels impulsors del futbol sala a la ciutat des de l'inici amb la desapareguda Mainada Sport. L'arribada a l'elit no és res més que la conseqüència de 10 ascensos consecutius. Un cop a l'elit, va arribar Francesc Miró per donar l'empenta definitiva amb un equip ple de jugadors de primer nivell. La generositat de Miró va ser molt gran i disposar dels millors jugadors ens va fer viure els millors anys de la nostra vida.

Si hagués de triar el millor moment de tota una dècada, quin és el seu record?

La temporada del sotscampionat de lliga, amb els ulls tancats. La recordo com si fos avui. Amb un equipàs a la pista, amb Padú a la banqueta, l'any d'un Andreu Linares descomunal, i amb una graderia que era una festa. Si he de triar un moment potser seria la semifinal del play-off del títol de lliga davant el Caja Segòvia. Es va perdre el partit al Pedro Delgado i es va remuntar l'eliminatòria en dos partits espectaculars en dos dies. Veure l'afició embogida cridant «sí, sí, sí, ens n'anem a Madrid» encara em posa la pell de gallina.

Aquella temporada només va faltar la cirereta del títol de lliga?

Sí, va ser una llàstima. La LNFS va decidir exiliar l'equip a Santa Coloma al·legant que el pavelló de Martorell no reunia els requisits de capacitat ni de seguretat per jugar els play-off. Això va fer perdre un valor afegit ja que Martorell s'havia convertit en un fortí. No sé què hauria passat... però crec que jugant a Martorell aquella lliga no s'hauria escapat. Però vam topar amb l'inici d'un equip que va marcar una època al futbol sala mundial, l'Interviú, liderat per dos brasilers estratosfèrics: Schumacher i Marquinhos. Tot i ser sotscampions, aquella lliga ens la sentim molt nostra. Tenim el consol de ser-ne els campions morals.

Vist amb perspectiva, què va suposar per a Martorell aquella etapa?

Van ser deu anys en els quals Martorell es va situar en el mapa tot i ser la ciutat més petita dels equips que formaven part de la Lliga Nacional de Futbol Sala (LNFS). I el factor d'èxit més intangible, la repercussió social que va experimentar aquell projecte esportiu en una ciutat entregada al futbol sala. Cada partit al pavelló era una festa. El futbol sala va actuar d'ambaixador de la ciutat.

Un moment decisiu d'aquesta història va ser la marxa de Miró com a president?

Sí, evidentment. Coincidint amb la fi del seu mandat, Miró va decidir no seguir a la presidència tot i que va mantenir l'esponsorització, una campanya més. Aquell any va ser decebedor en tots els aspectes. L'equip es va reforçar amb jugadors com Vander Carioca, Cupim i Jordi Torras i va caure molt aviat als play-off en el partit més trist que he vist mai en aquest esport, que va acabar amb una picabaralla amb aficionats del Cartagena. Les tensions polítiques van entorpir excessivament el desenllaç final. Des de la marxa de Miró, el club va intentar sobreviure però va acabar sent més notícia als despatxos. Un final cruel, amb la desaparició de l'entitat, i tant de bo s'hagi après de tot per si mai tornem a gaudir d'una experiència així a Martorell.

El futbol sala torna a reviscolar a Martorell amb el Sala5 i amb un il·lustre com Jordi Gay al capdavant.

Sí, aquesta part de la història ja no forma part del relat. Algun dia a Jordi Gay també se li hauria de fer algun homenatge sonat, a part. Tot i ser fill de Gelida, gairebé ens el sentim com a veí de Martorell. A la pista va ser un jugador extraordinari, un dels millors de la història a Catalunya. Ell va ser el jugador franquícia del millor FS Martorell. I juntament amb Diego Blanco o Marc Areny van recuperar el futbol sala a la ciutat, van ser capaços d'ascendir a Primera Divisió, però la ferida encara era massa oberta i no van trobar les complicitats necessàries per disposar d'un projecte amb garanties. El Sala5 ha de ser la llavor per tornar-ho a intentar una altra vegada, tot i que és molt difícil que torni a passar una història tan preciosa com la que vam viure.

I ara, després d'aquesta menció honorífica, s'ha pensat de publicar aquest relat en forma de llibre?

Seria fantàstic i anem cap a aquesta direcció. Hem rebut molts missatges de jugadors de l'època i aficionats que els faria gràcia llegir-ho, tenir-ho com un record de la seva vida. Ja hem fet els primers contactes amb editorials per publicar el relat i som optimistes. Ens agradaria presentar el llibre per Nadal o, a tot estirar, per Sant Jordi de l'any que ve.

Vostè va publicar, precisament, un llibre sobre els millors anys d'un altre equip de futbol sala: el FC Barcelona

Sí, sembla que m'hagi especialitzat únicament en futbol sala. Però han estat molts anys vinculat a aquest esport de forma professional. El futbol sala em va permetre créixer professionalment. A Can Barça, va ser altra una història molt maca i, amb el temps, encara dónes més valor al fet d'haver tingut la sort d'explicar-ho a través de Barça TV. Sempre m'he sentit un afortunat en allò que he pogut fer a la vida.

I ara exerceix als Estats Units.

Sí, per motius personals he hagut de començar una nova etapa als 40 anys fent un canvi radical. Ha estat un any molt intens, de descoberta diària i tenint la sort de poder explicar allò que passa en un país enorme en clau catalana. El més important a la vida és sentir passió pel que fas cada dia.