Loris Karius, el porter del Liverpool, farà 25 anys el mes que ve. És molt jove i té possibilitats, encara, de dur a terme una carrera esportiva destacada. Però faci el que faci, la seva carrera estarà marcada per la final de la Lliga de Campions de dissabte, en què dues gravíssimes errades seves van facilitar al Reial Madrid la victòria en el partit (3-1).
D'errades de porters n'hi ha cada setmana i apareixen a tots els mitjans de comunicació. El gran problema de Karius, que ahir va dir a Twitter que no havia pogut dormir en tota la nit i tornava a demanar disculpes als companys i als aficionats, és que les seves dues errades van arribar en una final, en un partit que seguia molta gent, i va costar un títol al seu equip. A llarg de la història hi ha hagut altres situacions semblants en partits cabdals, que han afectat a porters amb una trajectòria més llarga que la de Karius.
Schroif, o el sol de Santiago
Viliam Schroif tenia 30 anys quan va afrontar la final del Mundial de Xile del 1962 com a capità de la selecció de Txecoslovàquia. Schroif havia estat cabdal perquè el combinat centreeuropeu arribés a enfrontar-se al Brasil, en què no hi havia Pelé, lesionat, al partit que es va disputar a l'Estadi Nacional de Santiago de Xile. Els txecoslovacs havien deixat enrere Hongria i Iugoslàvia a la ronda prèvia i van començar la final avantçant-se amb un gol de Masopust.
Aleshores, va iniciar-se el desastre. Amarildo, el suplent de Pelé, va empatar dos minuts més tard amb un gol sense angle, un xut des de la línia de fons que va agafar descol·locat Schroif, que esperava la centrada. A la segona part, els brasilers es van avançar amb un gol de Zito, però encara faltava el pitjor. Dotze minuts abans del final, el lateral Djalma Santos va enviar un globus a l'àrea. Semblava que Schroif l'agafaria sense dificultats, però estranyament va deixar caure l'esfèrica a terra i Vavá ho va aprofitar per sentenciar el partit amb el 3-1. Després va dir que el sol l'havia enlluernat, tot i que portava gorra. Schroif va tenir una llarga trajectòria a l'Slovan de Bratislava plena d'èxits, però va ser recordat tota la vida per les errades comeses a Santiago.
Arkonada i la falta maleïda
Un altre porter veterà, Luis Miguel Arkonada, havia fet 30 anys el dia anterior d'afrontar la final de l'Eurocopa del 1984 entre França i Espanya, al Parc dels Prínceps. Havia estat vital a la primera fase, contra Alemanya, i en els penals de la semifinal, contra Dinamarca, per classificar els espanyols per a la seva primera final en vint anys. Però en el moment menys pensat li va arribar l'errada. Al minut 12 de la segona part, una falta a la frontal de l'àrea va ser llançada per Platini i semblava que el porter basc la pararia sense problemes. Però la pilota se li va escolar per sota el cos. França va acabar guanyat per 2-0, l'errada d'Arkonada va passar a la història i ell ja no va tornar a defensar més la porteria de la selecció.
Kahn permet la glòria a Ronaldo
Oliver Kahn va ser triat, amb 33 anys, el millor jugador del Mundial del 2002, a Corea i Japó. La tria, evidentment, es va fer abans de la final. Una errada del porter del Bayern va facilitar el cinquè campionat del món del Brasil.
Alemanya havia arribat a la final sense cap brillantor, però havia dominat els brasilers en una gran primera part en la final de Yokohama. El duel era igualat quan, al minut 18 de la segona part, Rivaldo va etzibar un fort xut des de fora de l'àrea. Semblava perfectament parable per Kahn, però estranyament se li va escapar la pilota de les mans i la va deixar morta perquè Ronaldo Nazário agafés el rebot i marqués. El gol va ser determinant, ja que Alemanya no va atacar més i el mateix Ronaldo va fer el segon setze minuts més tard. Kahn va tenir una llarga i brillant carrera, però en una acció se li va escapar l'oportunitat de guanyar un Mundial. En el següent, va perdre el lloc a mans de Lehmann.
Karius es troba en la situació de Schroif, Arkonada i Kahn. El seu avantatge és que té més anys per convertir les errades de Kíev en un mal record que es pot superar.
