Joan Creus, el base que va donar una Copa del Rei al Bàsquet Manresa amb un triple miraculós a les acaballes d'un partit jugat contra el Barça, i, sobretot, el base de la lliga, el millor trofeu de la història del club, considera que el secret d'aquells triomfs era la continuïtat de la plantilla i el bloc que es va fer al vestidor. «Vam tenir èxit perquè va ser un grup que va durar molts anys», explicava anit al Casino de Manresa. Participava en la darrera xerrada dels Pessics de Vida, cicle que organitza conjuntament el Centre Cultural el Casino i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ahir, l'entrevistador de Creus era el periodista manresà Carles Jódar.

Joan Creus va explicar que els jugadors anaven a menjar plegats com a mínim un cop al mes, i allò feia grup. Va admetre que tenia un bon equip i va recordar que l'èxit de la lliga va anar precedit de bones temporades i alguns bons resultats. Aquella lliga, però, va admetre Creus, va ser inesperada. Potser hi va ajudar el fet de partir d'una disciplina bastant estricta, d'un treball molt regular i exemplar i, sobretot, el fet que als 36 anys va arribar a Manresa amb la voluntat de canviar el seu tipus de joc. «A Granollers em sentia com a casa, com si fos meu, i jugava molt i corria molt. Em semblava que havia de fer moltes coses i acabava els partits rebentat. El projecte de Granollers es va acabar de cop, d'un dia a l'altre, però volia jugar i va sortir Manresa. Àngel Palmi em va trucar i em va dir si volia venir».

Recordant aquella arribada, Creus va explicar com havien comentat que ell venia a Manresa a fer un joc més tranquil i a jugar uns vint minuts per partit. «Però vam començar l'any malament i Pedro Martínez, que era l'entrenador, em va anar fent jugar cada dia més minuts. Vaig acabar jugant 35 minuts per partit».

L'exjugador del llavors TDK Manresa va admetre que el nou rol li va donar una altra visió del joc i que li va fer viure «una segona joventut» a la capital del Bages. Va ser un dia per a les anècdotes, per tenir alguns lapsus amb les coses que es deien entre jugadors o a la pista, i per assegurar que «era un jugador no tan tranquil». A la pista hi posava nervi i unes ganes de guanyar a cada partit inqüestionables. Amb tot, l'única vegada que ha perdut els nervis de veritat va ser jugant de visitant a Manresa, amb el Granollers, que al final del partit va agafar un afeccionat per la pitrera demanant-li explicacions.

Ahir, Creus es va explicar entre els trofeus de la Copa i de la lliga, els trofeus del Manresa.