ESTEVE SOLER / MANRESA
Ventura Pons és una excepció en el cinema català i, gairebé, en el panorama internacional. El ritme de produccions que enllesteix –una l´any, com a mínim– és tan elevat que et fa preguntar quin és el mètode que segueix per no cansar-se ni deixar de disposar de recursos suficients. A la deriva és la tercera vegada que adapta un text de Lluís-Anton Baulenas, després d´Anita no perd el tren i Amor idiota, dues comèdies que enllaçaven amb els inicis còmics del realitzador barceloní. Aquest cop l´objectiu de la seva càmera s´ha atansat a la novel·la Àrea de servei, que, segons Pons, tracta un dels seus temes predilectes, la necessitat desesperada de l´enamorat.
A la deriva parteix del retorn des d´Àfrica de l´Anna, que deixa de fer de voluntària d´una ONG per treballar a Barcelona de guarda de seguretat. Durant una ronda nocturna coneixerà un jove que té una paràlisi i se sentirà atreta per ell, malgrat que tots dos viuran una obscura relació de dependència. La protagonista del film és una actriu catalana a reivindicar, Maria Molins, coneguda, sobretot, per la televisió (El cor de la ciutat) i el teatre (Fuenteovejuna). També s´afegeixen al repartiment Roger Coma, Albert Pérez, Marc Cartes i Fernando Guillén.
