20 hores de patiment: ´no vaig voler dormir per no morir-me´

JOSEP SALLENT/MANRESA Feliu Catot va complir ahir 87 anys. L'exalcalde de Monistrol de Calders va haver de celebrar l'aniversari a l'hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, on és ingressat des de dijous, després de ser rescatat de l'interior del seu cotxe accidentat (vegeu Regió7 de divendres). Catot va estar-se més de vint hores al vehicle, ferit, sense gai-rebé poder moure's, i havent de suportar el fred, la pluja, la boira i fins i tot la neu d'una gèlida nit en què el termòmetre va arribar als cinc graus sota zero. Per això, el 87è aniversari de Catot va ser ahir diferent dels altres: "és el primer que celebro des que he tornat a néixer", somreia.

L'experiència traumàtica, però, no li ha fet disminuir de cap manera ni el bon sentit de l'humor ni les seves conegudes ganes de xerrar. Feliu Catot, que aquests dies descansa a l'hospital per recuperar-se de les contusions que es va fer a les cames i sobretot al cap, ja demanava ahir poder tornar a casa tan aviat com fos possible. "Potser quan vinguin ja no m'hi trobaran!", advertia sorneguer per telèfon abans que aquest diari l'anés a visitar a l'habitació. A desgrat seu, però, els metges encara el tindran uns quants dies més a l'hospital fins que estigui del tot recuperat.

La història que va marcar un abans i un després de la seva veterana vida va començar dimecres passat, poc abans de les 3 de la tarda. En aquella hora sortia del bar Sport de Monistrol de Calders, de prendre el cafè descafeïnat, tal com fa cada migdia. "És molt important que la gent et vegi cada dia per si et volen dir alguna cosa", remarca. Aquell dia va decidir marxar del bar més d'hora del que és habitual perquè havia quedat a les 3 de la tarda a la masia d'uns coneguts per veure els seus tofoners. L'indret quedava apartat del poble.

Sense explicar a ningú de la família on anava, Catot va agafar el tot terreny i va començar a conduir pels camins rurals que coneix pam a pam. En un moment determinat, va aturar el vehicle. "Volia veure si a fora s'hi havien fet fredolics", explica. Però de seguida ho va desestimar. "Eren més de les 3 i ja es feia tard". Per això va decidir tornar a arrencar el cotxe.

A partir d'aquell moment, però, no recorda res més. "Em devia adormir al volant", suposa. Només sap que, quan es va despertar, les branques fregaven els vidres de les finestres, el vehicle impactava contra el terra i quedava mig tombat sobre el terreny.

Tocs de clàxon amb el peu

"Em dec haver quedat adormit i he caigut des del camí", va endevinar després de reaccionar i comprovar que havia quedat atrapat a dins del vehicle. A causa de la sotragada, va anar a parar a la part de darrere del tot terreny, però amb els peus tocant el volant del cotxe. Aquesta posició li va permetre tenir la seva primera idea per ser localitzat: "amb el peu vaig estar tocant el clàxon del cotxe. No vaig parar de tocar-lo fins que es va acabar la bateria". Però no el va sentir ningú.

A causa de l'accident, a Catot li feia mal tot el cos, sobretot el cap, on tenia un trau. "Em tocava el clatell i la mà em quedava bruta de sang", recorda l'exalcalde: "per això procurava no moure gaire el cap", afegeix. Va tenir forces per agafar tres sacs de sucre que duia al cotxe (la seva família té una pastisseria) i se'ls va posar sota el cap per descansar millor.

Quan ja no va poder tocar més el clàxon, Feliu Catot va buscar el telèfon mòbil. Però l'aparell havia caigut per dins del cotxe i no el trobava de cap manera. Tot i així, no es va donar per vençut i va decidir agafar una aixada petita que portava al vehicle. A les puntes hi va lligar una bossa de plàstic. "Vaig anar traient l'eina amb la bossa per l'espai d'una finestra trencada amb l'esperança que algú ho veiés. La feia entrar i sortir pel vidre". Però tampoc no va tenir sort.

També va provar de cridar una bona estona, col·locant les mans al voltant de la boca com a altaveu, per si el sentia algú. Durant una estona va escoltar impotent el soroll de dues motos que estaven aturades al camí. "Cridava i cridava, però els motoristes no paraven el motor i no em sentien".

Només una mandarina

Fins que finalment "se'm van acabar les forces", admet. I llavors es va preparar per passar les hores que calgués al ras. Hi havia dues finestres del cotxe amb els vidres trencats, per on passava el fred. "Per sort, portava posat l'anorac, i abrigava força. Vaig refugiar les dues mans sota les mànigues, i gairebé mai no em vaig moure d'aquesta posició", explica. Únicament se les treia per poder menjar-se la mandarina que va trobar en una butxaca. "Em vaig anar menjant els grills de mica en mica perquè em duressin", diu. Va ser l'única cosa que va menjar durant vint hores. Tot i que també portava tres caramels a la butxaca, "no me'ls vaig poder menjar perquè no els trobava de cap manera".

Quan ho va passar més malament va ser de nit, quan les temperatures es van enfonsar sota zero. Va veure ploure i fins i tot nevar. "Al matí es veien algunes branques ben blanques", remarca. De nit, durant dues llargues hores, també va baixar la boira "fins al punt que no veia res a fora del cotxe", diu. Ell assegura que en cap moment no va dormir ni va provar de fer-ho. "No volia adormir-me perquè sabia que, si ho feia, em moriria. Si vols sobreviure, no pots dormir, em deia a mi mateix".

Al matí va veure sortir el sol i, al cap d'una estona, ja sentia el soroll d'un helicòpter. "Va passar molts cops per sobre meu i no s'aturava. I jo em preguntava: com pot ser que no em vegi?". Catot, però, assegura que mai no va perdre l'esperança. "Jo sabia que tard o d'hora algú em trobaria. Vaig estar tota l'estona resant parenostres i encomanant-me a Déu i al pare Tarrés", explica. Fins que, al migdia de divendres, va ser localitzat.