És de Lleida i fa sis anys que treballa d'educador al centre de menors Estrep.

Quina és la seva tasca?

Ens dediquem a la part assistencial, i treballem amb ells les diferents problemàtiques, i les diferents sortides. Cada nen té el seu tutor, i jo també sóc tutor d'algun d'ells. Però ser el referent no vol dir que ho facis tot tu. Hi ha el treball del dia a dia, que fem com a equip educatiu.

El que costa més és la integració dels nois al centre?

Quan arriben, els nanos estan destrossats, perquè són nois que no són nens, han deixat de ser-ho. Nosaltres recuperem aquests nens, els diem que són nens i que la vida que els toca viure no és la que han viscut fins ara, sinó la que tindran a partir d'ara.

En quines condicions ingressen a l'Estrep?

Hi ha molts que se senten culpables d'estar aquí. Per a ells, la realitat abstracta de casa seva és la seva realitat. No entenen que hi pot haver un tipus de vida normalitzada: un pare que no et pegui, poder anar a l'escola cada dia, una mare que t'estimi i que et cuidi... Això són coses molt desmuntades en la seva vida, i el que fem és recuperar-ho. Un cop aquí, treballem també amb les seves famílies, per intentar que es tornin a estructurar.