Veure arribar un helicòpter dels Bombers perquè t´has torçat un turmell a la muntanya no és una imatge gaire agradable per a ningú. «A molta gent li sap greu que l´anem a rescatar. Els costa acceptar que han hagut de mobilitzar un helicòpter si solament tenen un turmell torçat», explica un dels bombers de rescat de la Seu d´Urgell, Jaume Pinyol.

«S´ha d´acceptar que un rescat es fa de la manera que toca. A molts llocs és impossible arribar-hi amb una ambulància medicalitzada o traslladar un hospital fins a mitja paret», afegeix gràficament Pinyol. «Nosaltres sempre els tranquil.litzem i els diem que no es preocupin, que és la nostra feina! Que l´incorrecte hauria sigut el contrari: que, amb un turmell trencat, no ens haguessin trucat», diu.

Superat el trasbals inicial, el cert és que la pràctica majoria de rescatats agraeixen profundament l´auxili dels Bombers. «És una de les coses més gratificants de la nostra feina. Les mateixes víctimes ens feliciten, i ens envien cartes d´agraïment. Perquè perceben que hem tingut una feina difícil i extrema, i que els hem tret d´aquella situació delicada en què s´han trobat», explica el bomber solsoní del mateix parc, Pere Serral.

El bomber Pere Serral mostrant part del material que utilitzen per als rescats. FOTO: J.S.

Tot i que la seva feina és percebuda com a risc, ells, però, asseguren que mai no es posen en perill. «A vegades, arribes al límit del que creus que tu tens per seguretat, però mai creuem la ratlla», explica Marc Roca. Però admeten que, tot i així, hi ha situacions incontrolables, molt esporàdiques: les inclemències meteorològiques quan estan volant en helicòpter cap a un rescat. «Des del 2010, jo recordo que companys meus han patit tres situacions d´emergència real, en què van arribar a pensar que no se´n sortien, però sempre s´han resolt bé gràcies als excel·lents pilots d´helicòpter que tenim», diu Jaume Pinyol.

Però reconeixen que, inevitablement, tot i anar preparadíssims, sempre es poden trobar en situacions adverses, normalment a causa del mal temps. «Recordo un rescat tècnicament senzill, al cim de la Tossa Plana, a la Cerdanya, on van moltes famílies a fer excursions. Però va ser un dels més difícils que hem tingut mai», explica Pinyol. «Hi havia vent de 120 km/h, neu i una sensació tèrmica de 15 o 20 graus sota zero. I es tractava d´una simple torçada de turmell d´algú que havia decidit pujar en un dia com aquell». O un altre cas, afegeix: «una nit havíem de buscar un refugi per comprovar si hi havia quatre excursionistes. Hi havia un torb autèntic, i no trobàvem el refugi de cap manera: hi havia un error tècnic de 50 metres de geolocalització del refugi i ens vam plantejar fins i tot d´abandonar la recerca, però el vam trobar».

Serral fent un dels exercicis que els Bombers solen fer per mantenir-se en forma. FOTO: J.S.

«Els serveis amb fred i mal temps són en els quals realment patim més», reconeix Pere Serral. «Angoixa? Sí, sí que en tenim a vegades, des del moment que sabem que hi ha una persona accidentada i que pot estar greu», explica Marc Roca. «Nosaltres, com que moltes vegades no sabem què ens trobarem, sempre ens preparem per al pitjor», afegeix Pinyol.

I, a vegades, el pitjor és realment el que acabava succeint. Veure morir algú a qui han localitzat encara amb vida és, sens dubte, la pitjor de les situacions. «Una vegada que havíem de buscar una persona perduda, la vam trobar amb una hipotèrmia molt greu, en coma. El vam rescatar amb vida però va acabar morint l´endemà a l´hospital», recorda Jaume Pinyol.

«En aquests casos tan greus, ens hem de ficar la cuirassa perquè la situació no ens afecti, per poder fer el que sigui per la víctima. Perquè, si no, et quedaries bloquejat», afegeix Pere Serral. «Després, un cop passat un servei complicat, o que ha acabat amb un mort, sempre et poses a reflexionar: avaluar què has fet i com pots millorar tu com a alpinista», afegeix.

Els Bombers fent pràctiques d'escalada a l'aire lliure. FOTO: J.S.

«La muntanya és casa teva»

I és que ells, abans que bombers, se senten muntanyencs. «És una feina que fas amb il·lusió, tot i les mancances de renovació de material que tenim, i que fa temps que demanem. Però la fem perquè ens sentim molt còmodes en el medi: tu surts a la muntanya i allò és casa teva», expressa Pinyol.

«Jo vaig decidir que seria bomber de muntanya quan tenia 14 anys: estava a la Pica d´Estats i vaig veure arribar un helicòpter dels Bombers per socórrer un accidentat. I vaig pensar: jo de gran vull ser com ells», explica Serral.

Tècnics de salvament fent un simulacre de rescat de muntanya. FOTO: J.S.

Quan no treballen, de fet, continuen passant una bona part del seu temps a la muntanya. «No solament som companys de feina: som companys d´alpinisme. I això fa que ens coneguem molt bé treballant junts», conclou Pinyol.