Mercè Basas és una metge forense de Manresa. Des de l’any 2000 forma part de l’equip de forenses dels jutjats manresans, juntament amb dos patòlegs més. Assegura que ha vist la sèrie «Nit i dia» des del primer dia, per l’interès aixecat en la professió

Vostè ha seguit «Nit i dia» des del principi. Ja era una consumidora habitual de sèries televisives? O ha estat només aquesta?

Doncs no sóc gaire aficionada a les sèries televisives, i fa anys que no en segueixo. Però aquesta, sí, perquè va crear molta expectació entre el col·lectiu de metges forenses. Per dos motius: d’una banda, perquè està gravada en escenaris reals de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya (a la Ciutat de la Justícia), per a qui treballem tots nosaltres. Les sales d’autòpsies, els passadissos, les cambres frigorífiques... tot és real. I, de l’altra, perquè havia estat assessorada per companys forenses meus.

I com ha vist reflectida a la sèrie la professió de forense? Ha estat ben representada?

L’objectiu de la sèrie tampoc no era endinsar-se en el treball del metge forense, sinó més aviat valorar els clarobscurs dels protagonistes. La Sara, la forense protagonista principal, que encarna l’actriu Clara Segura, té una cara i una creu. La cara és la seva excel·lència professional: és una gran patòloga forense. I, en canvi, la creu és el seu conflicte personal: la relació amb el seu marit, la manca de sinceritat, la promiscuïtat... Però, el poc que es tracta de la nostra professió, està molt ben treballat. I això és perquè han estat ben assessorats pels forenses.

Els aixecaments de cadàvers, les autòpsies, els reconeixements psiquiàtrics... han estat fidels a la realitat? No li ha grinyolat res?

En l’aspecte professional, no. Ho he trobat tot molt ben tractat. Tampoc no hi profunditzen massa, perquè no és la intenció de la sèrie. És la diferència amb les sèries americanes de moda, com CSI, que se centren molt en la tècnica. En tècniques fantàstiques i meravelloses, però que són fictícies totalment, i que resolen els casos a una velocitat vertiginosa, però que no és real.

Els forenses i els mossos de «Nit i dia» han trigat a detectar que la dona del jutge no va ser assassinada per la mateixa persona que matava les iaies, sinó que en realitat la va assassinar algú altre simulant el mateix mètode de l’assassí en sèrie. Seria possible enganyar un forense a la realitat?

Bé, és clar, és que era el mateix tipus de mort. Però sí que és cert que, a la sèrie, en l’examen extern del cadàver de la dona del jutge, es va trobar un indici diferent: se li observen unes lesions al dit, i els forenses dedueixen que aquestes lesions han d’haver estat comeses per algú que de manera violenta li ha arrencat l’anell del lit. I això és real: les deduccions es van fent a partir d’evidències en l’examen extern i intern dels cadàvers. Doncs, en aquest cas, hi va haver un indici de robatori que no es produïa en els altres casos de morts.

A«Nit i dia», la feina dels forenses apareix sobretot en forma de flaixos. Potser n’esperava més?

No, és el que deia. Han tret flaixos de les nostres feines, i ho deixen en segon pla. Però han estat ben tractats. En els aixecaments de cossos, d’alguna manera, et mostren la feina que realitzem en el lloc dels fets: l’examen de la situació, la valoració de les evidències que hi pugui haver... per ajudar a explicar què ha passat en aquell lloc. Després, a la sèrie, també es veuen altres escenes de la nostra feina, com les exploracions de víctimes de violència de gènere. També les exploracions, que a la sèrie fa sobretot l’Aitor. Perquè les fem tant a víctimes com a agressors, per si tenen algun trastorn psiquiàtric que pugui afectar les seves capacitats intel·lectuals i, per tant, que pugui modificar la seva responsabilitat en alguns fets determinats.

D’aixecaments de cadàvers n’hi ha hagut uns quants a la sèrie. Cap detall fora de lloc?

Les últimes normatives han permès que, en els aixecaments de cadàver, els jutges no hi hagin d’anar, sinó que ho deleguin en nosaltres, que hi anem amb la policia judicial, que és la científica dels Mossos. En un capítol de la sèrie, hi ha l’escena d’un aixecament del cadàver d’un indigent, en què es veu els dos mossos que estan darrere, mirant-s’ho de lluny. I això no és real: en els aixecaments, fem un treball molt col·laboratiu els mossos i nosaltres. Òbviament, els forenses no podem mobilitzar sols el mort, i els mossos ens ajuden molt, i treballem conjuntament i ho observem tot. Això em va sorprendre una mica: a l’escena, pinten els mossos com si no volguessin saber res del mort.

A la vida real, afortunadament, hi ha ben pocs assassins en sèrie. I menys que facin ballar tant el cap a mossos, forenses i jutges.

No, per sort no tenim assassins en sèrie, però, al país, d’assassinats i d’homicidis n’hi estan havent. Però, és clar, és una sèrie molt novel·lesca. El comportament del personatge de la Clara Segura està fora de la nostra professió. No és una conducta que es pugui atribuir a la resta de forenses.

Què vol dir?

Doncs, per exemple, nosaltres, després dels aixecaments de cadàvers, no ens n’anem de copes amb els mossos. No ho hem fent mai! Es podria fer? Sí, però és que estem treballant. No se’ns acudiria pas! Estem de guàrdia i ens pot sortir qualsevol cas en qualsevol moment. Ara, amb aquesta sèrie, fem broma entre nosaltres mateixos, sobre si ens n’anem de copes o no després de fer una feina.

La forense protagonista de la sèrie és un personatge amb molta inestabilitat en el terreny personal. Una persona tan poc centrada està capacitada per desenvolupar la professió de forense?

No hi té res a veure. La medicina forense no es diferencia d’altres professions. El que passa és que les persones som com som. Hi ha persones més segures de si mateixes, i d’altres que no. Però vaja, el fet de tenir una professió no et determina el teu caràcter