Valentí Carrera, exalcalde i exregidor de Sant Vicenç de Castellet per ERC, de 71 anys, va revelar ahir públicament un secret que havia mantingut en silenci durant sis dècades, i que ni tan sols coneixien les persones del seu entorn: quan era petit, entre els 10 i els 13 anys, va ser víctima d'abusos sexuals per part d'un professor de l'internat religiós d'on era alumne, que pertanyia a l'orde dels escolapis. El centre era a Alella (Maresme) i el pederasta en qüestió, que identifica amb el nom de Pedro Huerta (aragonès), era un dels escolapis del centre, d'uns 30 anys.

Carrera ho va confessar públicament per primera vegada ahir, en una entrevista al diari digital El Món. Assegura que mai fins ara no havia pensat d'explicar-ho a ningú, però afegeix que es va decidir a fer-ho quan va llegir, fa pocs dies, un article del professor Francesc Burguet, publicat a El Món, en què revelava haver estat testimoni, de petit, d'abusos per part d'un escolapi a Balaguer. «Per primer cop, vaig veure que jo no era l'únic cas als escolapis, i em vaig decidir a explicar-ho», diu. I els fets que relata són colpidors: al llarg de tres anys, nombrosos vegades l'escolapi pederasta l'anava a buscar de nit a l'habitació, l'obligava a anar als lavabos amb ell i, un cop allà, li feia tocaments i l'obligava a masturbar-lo, fins que ejaculava.

No n'havia parlat absolutament amb ningú fins ara?

No. Fa deu anys, vaig dir-ho per primera vegada a una persona del meu entorn. I prou. No ho vaig dir mai als meus pares, ni a la meva germana, ni a la meva esposa... a ningú.

Era quelcom que la seva ment havia intentat esborrar?

No. Esborrar no, perquè me n'he recordat sempre. Però el meu pensament era que, segurament, era un fet aïllat. En els últims anys he sentit els casos dels Maristes i d'altres llocs, però veia que els escolapis no sortien per enlloc. I per això pensava que només em devia passar a mi.

Fins que va llegir un article que revelava un cas semblant per part d'un escolapi a Balaguer. L'autor, Francesc Burguet, assegura en l'article haver-ne estat testimoni.

Sí. I vaig pensar... mira, per solidaritat amb ell, ha de saber que no està sol. Que hi ha altra gent a qui ha passat. Un gra de sorra més, que se sàpiga, vaig pensar.

L'escolapi que abusava de vostè... li va demanar mai expressament que no ho expliqués a ningú?

No, no. Que jo recordi, no. A més, ell mai no enraonava. Quan estàvem amb la feina, no parlava mai. I, després, durant el dia, si parlàvem, només ho fèiem sobre coses de classe. Com si fos un món a part.

Mai no va arribar a intimidar-lo, doncs, perquè no ho xerrés?

No, que jo recordi, no.

Què passa pel cap d'un nen d'entre 10 i 13 anys, quan veu que un adult, que és el seu professor i que és un religiós, l'obligava a fer sistemàticament això?

Jo llavors suposava que era una cosa normal. Que no només em passava a mi, sinó que devia passar a més nens. Érem 70 o 80 nens al mateix internat! També devia passar als altres, pensava. I com que ningú no deia res... doncs no passava res.

És a dir, sense haver vist mai res ni haver sentit mai res, pensava que això que li passava havia de ser un fet habitual a l'internat?

Sí, em pensava que entrava dins de la normalitat. Estudiàvem, jugàvem... i de tant en tant passava això.

Recorda el primer dia que va abusar de vostè aquest professor?

No. Tinc un record general del què passava, però no del primer cop. Ni si va ser el primer o el segon any.

Quan volia abusar de vostè, on l'anava a trobar?

Això passava sempre al vespre, quan ja érem al llit. Jo, com tots, dormia en un dormitori compartit, on hi havia molts altres nens. Érem 30 o 40 en una sala. Els llits estaven separats únicament per una tauleta. Ell era l'encarregat del dormitori.

Era el responsable de vigilar tots els nens?

Sí. Només hi havia dos encarregats de l'internat. Un capellà i ell, que era escolapi, però no capellà. I em venia a buscar al llit.

I, quan venia a buscar-lo, els altres nens dormien?

Si no dormien, ho feien veure. No eren mai altes hores de la nit, sinó que venia al cap de poca estona d'haver-nos ficat al llit. Jo suposo que molts nens no dormien i que se'n devien adonar. I que se m'emportava a la zona dels lavabos.

Quan el venia a buscar, no li deia res?

No res. Em tocava, i em feia que el seguís.

Ha explicat que, als lavabos, el professor li tocava els genitals i l'obligava a masturbar-lo.

Sí. I mai no va passar d'aquí.

Però van ser molts cops, diu.

Sí, en repetides ocasions. Cada dia no, però moltes setmanes sí.

I què sentia vostè?

Fàstic. Una mica de fàstic, sí. Sobretot quan ejaculava, és clar.

Va arribar a aprendre a conviure amb aquest fàstic, després de patir-lo tants cops?

Sí. Com que no hi havia violència física, semblava que entrava dins de la normalitat. Almenys, a mi em passava així. No hi donava més importància.

Creu que els altres escolapis sabien el que feia aquest professor?

Si ho sabien allà, tothom callava. No ho sé, no ho puc saber. Igual que els altres nens. Si ho sabien, mai ningú no va manifestar res.

Sentia vergonya i per això no s'atrevia a dir-ho a ningú?

No. Perquè pensava que altres nens es devien trobar igual que jo.

Als 13 anys, vostè va deixar l'internat. Ja no va saber mai mes res d'aquest professor?

No, mai. Mai vaig saber res més d'ell, ni ho volia. Mai no he indagat res. No sé si és viu o si és mort.

Després de patir aquests abusos, vostè va poder desenvolupar amb normalitat la seva sexualitat?

Sí. Segur. Vaig començar a festejar als 17 anys, em vaig casar als 24 anys, vaig tenir tres criatures, i el meu matrimoni va ser normal.

Ni tan sols va tenir problemes amb les seves primeres relacions sexuals, després d'haver patit aquesta experiència de petit?

No, no. Mai. No he tingut cap trastorn com a conseqüència.

Se sent afortunat en aquest sentit?

Sí, perquè veig que hi ha altra gent que sí que ha patit traumes per haver patit abusos. Jo mai no he anat al psiquiatre per això, mai no m'he vist amb la necessitat.

Ha estat més fàcil revelar aquest cas ara que no pas fa un temps, quan encara no havien sortit tants casos a la via pública?

Segurament, sí. Potser, si fa deu anys hagués sabut ja d'algun cas als escolapis, ho hauria dit. Però com que el seu nom no sortia per enlloc...

A qui va avisar, de la publicació de l'entrevista?

A la meva filla petita. I em va dir que ho sentia molt. I, abans que sortís l'entrevista, la vaig enviar als tres fills. Van quedar molt parats. Tants anys sense saber res, em deien... Jo els he dit que em semblava que no els tocava, saber-ho, això. Que no els havia d'afectar una cosa així.

Quines reaccions ha rebut aquest dimecres arran de la publicació de l'entrevista?

Quan va sortir publicada, vaig enviar-la al grup d'ERC de Sant Vicenç, i a alguns amics i a alguna entitat a la qual estic vinculat. Moltes persones m'han enviat missatges, i m'han donat suport. Una infinitat de gent.

Li ha trucat algú dels escolapis?

M'ha trucat el pare provincial, Eduard Pini, que és el responsable de la congregació a Catalunya. Ens veurem dilluns. M'ha donat les disculpes. Encara que ells, és clar, no tenen res a veure amb això, m'ha dit que es volen disculpar igualment, perquè aquells fets van passar a casa seva. I que intentaran esbrinar més coses del professor.

Vostè explica que, malgrat tot, no té un mal record dels escolapis.

No, no en tinc un mal record. Vaig tenir companys i frares que eren unes excel·lents persones, que em van ensenyar molt. Dec a ells la formació superior que tinc, i n'estic content. És clar que també feien Formación del Espíritu Nacional i totes aquestes mandangues. Però vaig aprendre molt amb ells. Perquè no tots eren animals com aquest.

Malgrat els abusos que va patir, considera que va tenir una estada feliç a l'internat?

Jo, amb aquella colla, era feliç. Jugàvem a futbol i ens feien visitar molts llocs: la fàbrica de la Coca- Cola, la de la Pepsi, la d'Anís del Mono, el port de Barcelona, el camp del Barça, el Palau Montjuïc... a més a més d'estudiar.

Animaria més víctimes d'abusos a denunciar-los públicament?

I tant! Almenys, perquè es vegin obligats a dir alguna cosa. Jo no els denunciaré mai ni aniré al jutjat, entre altres coses perquè deu estar més que prescrit això. Però està bé que se sàpiga, que s'hagin de manifestar, que hagin de reconèixer públicament que això els va passar, i que demanin disculpes.

El Papa ha demanat disculpes genèriques per tots els casos. Creu que l'Església hauria de fer més?

Sí, totes les congregacions i ordes implicats s'haurien de mullar. I passar una mica de vergonya.

Vostè és catòlic, malgrat tot el que va passar?

Sí, sí. No he perdut mai la fe. Passat els 30 anys, vaig deixar de practicar, però, la fe, la tinc igual. Fins als 20 i escaig anys vaig estar en moviments d'Església... ara continuo creient, tot i que no sóc practicant.

Tenint en compte tots els casos de pederàstia que arrossega l'Església, creu que els bisbes del segle XXI tenen algun tipus d'autoritat per donar lliçons a la societat sobre la sexualitat?

Si no en tenen, se la prenen. El bisbe de Solsona, per exemple, quin sidral ha muntat tot sol! Els vells, no. Però els joves haurien de fer una rebel·lió a dins de l'Església. Hi hauria d'haver un sisme. I dir: fins aquí hem arribat i, a partir d'aquí, serà una altra cosa.

Doncs el bisbe de Solsona és prou jove...

Sí, però... ja veiem com és...

Homòfob?

Sí. Per a mi, és un homòfob declarat, al meu entendre. Dient el que va dir fa uns dies, ha fet un disbarat. I si ho veu i n'està convençut, com sembla, doncs encara és pitjor.

Com es pot entendre, doncs, que, en ple segle XXI, l'Església encara cregui que té el dret d'opinar públicament sobre sexualitat?

No ho entenc, costa molt d'entendre. Es com si jo volgués ensenyar a fer pa, i no sóc pas forner. Jo entenc que a l'Església hi ha d'haver molts canvis. Per exemple, que els capellans es puguin casar.