L'incendi d'Avinyó del 5 de juliol va cremar, finalment, 80 hectàrees (la meitat de les quals, forestals), però el seu potencial d'afectació, en cas de no haver-se controlat, era molt més gran: entre 700 i 1.000 hectàrees. Les flames, però, van ser frenades a temps a la serra del Tomàs (al sud-est de la població avinyonenca) gràcies a la gestió forestal que s'havia fet unes setmanes enrere a la carena: la neteja del sotabosc i la tala d'alguns arbres en una zona concreta de la serra va permetre que les flames, quan hi van arribar, perdessin intensitat per si mateixes i, per tant, que els Bombers poguessin estabilitzar l'incendi abans que es propagués descontroladament cap als boscos frondosos del Moianès.

Així ho destaquen els responsables dels Bombers, de la Diputació i del departament d'Agricultura de la Generalitat, que ahir van fer una visita al terreny forestal treballat, on es va poder aturar el foc. Es tracta del que s'anomena una zona estratègica de gestió d'incendis. «A tot Catalu-nya, s'han definit les zones on és necessari fer un tractament específic del bosc, per evitar que en, cas d'incendi, es converteixin en grans focs forestals i afectin molta superfície», explica el subdirector de Boscos de la Generalitat, Enric Vadell.

Aquestes zones no s'elegeixen a l'atzar, sinó que es determinen en aquells punts on es conclou que una neteja forestal pot ser molt eficaç per aturar un foc. «El moviment dels incendis sempre és similar», explica Emili Dalmau, cap d'unitat dels Graf, els experts forestals dels Bombers. «En el cas del Bages, els incendis que ens poden fer més mal es mouen seguint les valls. Per tant, tots els nusos de barrancs (que és allà on conflueixen diferents rieres o rius) són zones a tractar, per evitar que un incendi es faci seves dues vessants», afegeix Dalmau. Al Bages, concreta, per la forma com estan definits els rius Llobregat i Cardener, els incendis amb més risc són els que es declaren quan bufa vent del sud o vent de ponent i, per tant, quan avancen en sentit nord o en sentit est (com en el cas d'Avinyó).

Seguint aquests criteris, s'han determinat a sobre d'un mapa quines han de ser zones estratègiques de gestió forestal. Però una cosa és que estiguin definides i l'altra és que estiguin realment treballades: i, ara per ara, la majoria no ho estan. Qui ha de contractar els treballs de neteja són els propietaris forestals i la gran majoria només ho pot fer si compta amb ajuts econòmics de la Generalitat i de la Diputació. I, com que la inversió pública és limitada, es fa de mica en mica. «Sempre hem de poder arribar a acords amb la propietat de forma voluntària per poder intervenir», explica el subdirector de Boscos, Enric Vadell. «En general, els propietaris estan molt conscienciats i col·laboren. D'altres s'hi mostren menys inclinats. Intentem fer molta pedagogia», afegeix.

Qui va creure de seguida en la necessitat de treballar en aquestes zones estratègiques va ser l'Agrupació de Propietaris Forestals Gavarresa-Moianès, que, a banda dels municipis moianesos, agrupa també Artés, Avinyó i Sant Feliu Sasserra. En tota la seva àrea, de moment ja ha actuat en la neteja forestal de cinc zones, una de les quals la de la serra del Tomàs d'Avinyó, on es va poder aturar l'incendi del 5 de juliol.

En aquest punt ja s'hi van fer treballs el 2012, però el maig passat s'hi acabava de fer una altra aclarida, cosa que va ser crucial per aturar l'incendi del 5 de juliol. De fet, els municipis d'Avinyó i de Santa Maria d'Oló es troben ubicats en una zona amb diversos punts estratègics. La raó: limiten amb les àrees urbanes i agrícoles del Pla de Bages i amb les masses boscoses del Moianès.

«Quan apaguem focs, ens agradaria trobar-nos més sovint amb zones treballades com aquesta d'Avi-nyó», admet el cap dels Bombers a la Catalunya Central, Francesc Boya, que també cita l'exemple del foc d'Òdena del 2015, que es va aturar a Can Maçana per la gestió del bosc que s'hi havia fet. Agricultura i Interior van començar a treballar en aquestes zones estratègiques l'any 2010, un cop constatat que els tallafocs de tota la vida (on es tallava simplement una línia de vegetació) ja no servien per impedir que un incendi anés d'una banda a l'altra.